Cinquanta segles!

henry ettinghausen. la pera.

L'existència de biblioteques data dels temps remots de l'imperi assiri, més de 30 segles aC, així que la capital del Baix Empordà hi arriba amb cinquanta segles de retard. A la Bisbal, ara fa més d'un any i mig que la Biblioteca Comarcal, nova de trinca, està paralitzada, sense ni tan sols haver-se inaugurat. L'edifici està amenaçat de ser enderrocat, perquè incompleix mínimament les normes urbanístiques municipals. Arribem amb cinquanta segles de retard i, si al jutge que ara li corres?pon decidir sobre la seva existència no posa el bé públic per sobre dels pocs centímetres que li falten a l'entorn de l'edifici per complir les normes corresponents, l'haurem espifiada de debò. La pèrdua de la Biblioteca Comarcal representaria el malbaratament d'uns dos milions d'euros de diner públic i una vergonya descomunal.

La veu del poble català

Francesc A. Picas. la jonquera.

Madrid afirma que Catalunya és Espanya. Els catalans, contràriament, proclamem que ens sentim plenament catalans. Som i serem gent catalana, diu la cançó. Declarem que la llengua catalana és la llengua oficial de Catalunya, de fa més de mil anys. Les altres llengües són complementàries. Catalunya té dret a administrar el seu patrimoni, tributs i impostos en una Agència Tributària pròpia, en benefici de la cultura, de la sanitat i del benestar social. Catalunya, productora de riqueses, no vol estar en deute econòmic, com actualment, a causa de l'injust sistema econòmic espanyol. Catalunya és prou rica per evitar "retallades". Vol administrar la seva pròpia riquesa. Catalunya desitja planificar les carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports, banca, comerç, indústria, etc. d'acord amb les pròpies necessitats. Dintre de l'Estat espanyol, el Govern de la Generalitat ha de tenir la mateixa altura política que el govern de Madrid. Catalunya no vol estar subjecte als criteris del Govern central. Catalunya aspira a governar-se amb les pròpies lleis. Hi ha dos camins, amb confederació amb Espanya com existia abans de 1714 o amb independència total. Espanya pot triar.

El Govern espanyol no pot frenar la voluntat de Catalunya. Espanya no pot impedir-ho amb les armes, com en segles passats i com algú ha proposat. Europa no autoritza a Espanya, membre de l'OTAN, l'ús de les armes interiors. El camí esta obert. És imparable. Catalunya tirarà endavant els seus projectes, democràticament.

Un partit per la Pau

M. Àngels Pagès Calvet. Ventalló.

Un esdeveniment sense precedents, un partit de futbol a favor de la pau i la convivència religiosa. El primer d'aquestes característiques. Una proposta del papa Francesc a l'exjugador argentí Javier Zenetti, promotor de la Fundació Pupi, que té com a objectiu promoure els valors de l'esport i servir de suport a nens i adolescents en situació de risc. L'escenari, l'estadi Olímpic de Roma, es van enfrontar dos equips: Scholas Ocurrentes i la Fundació Pupi. Velles glòries de la història del futbol com Maradona, Simeone, Valderrama... i d'altres en actiu com Mascherano, Icardi, Ricky... -va faltar Messi, baixa per lesió d'última ho?ra- van jugar per una bona causa. Els diners recaptats serviran per al projecte "Una alternativa de vi?da", una xarxa d'escoles a Buenos Aires per donar un millor futur a milers d'infants. Els futbolistes van expressar al món amb el seu emotiu missatge que és necessari buscar la pau i la conciliació entre els pobles i dir no a qualsevol discriminació. Una bona ocasió per reflexionar sobre valors universals com: lleialtat, compartició, acollida, diàleg, confiança en l'altre... que el futbol i l'esport en general hi poden contribuir. Valors que uneixen independentment de la raça, cultura o creença religiosa.

Jo acusoÉ

Enric Mestres Girbal. Tossa de Mar.

Però no solament acuso la munió de polítics, amiguets, familiars i altres aprofitats del règim que s'han fet rics gràcies a la suor del poble, no, també acuso els polítics catalans que, enlluernats per l'oasi on volen abeurar un grapat d'eixelebrats, han portat Catalunya a les portes d'un trencament social i polític de greus conseqüències.

Acuso els que enganyen el poble amb promeses que saben bé que no es compliran. Acuso els mitjans de comunicació, mesells amb el poder, d'escampar-les arreu, silenciant les veus discordants que protesten en va, contra tanta ignomínia. Acuso els parlamentaris que no tenen el coratge de rebel·lar-se contra tanta mentida i tanta corrupció com hi ha al país.

D'aquí quatre dies tindrem l'11 de Setembre, jornada en què es recorda la caiguda de Barcelona, i no ens adonarem que el 9-N ens portarà cara a cara amb la realitat, aquesta realitat que els pescadors en aigües turbulentes fan mans i mànigues per amagar-nos. Pel bé de Catalunya i el futur dels catalans, espero que el seny i la veritat s'imposin a la rauxa i a la mentida i que, un cop desperts del malson que ens han causat CiU, ERC i altres comparses, es dediquin a reconstruir la Sanitat Pública, a millorar l'ensenyança amb criteris pedagògics i no polítics, a complir amb els compromisos de benestar social, a treure totes les sangoneres dels diners públics, a suprimir tants càrrecs oficials que cobren de molts llocs per no fer res, a fer plans d'ocupació per reduir l'atur, etc... Fins que tot això no arribi, jo acuso.

Resposta a "Fos el 3% o el 5%, tothom mirava a un altre costat"

M.dolors dalmau puig. sabadell.

L'última frase textual: "S'ha acabat el temps de les conxorxes i de mirar cap a un altre costat. Una gran part de la societat està farta de ser desplomada". És tanta veritat que quan ho he llegit m'he quedat petrificada, diu que tan sols és una gran part, no, és tota la societat que n'està farta, i ja es diu cantant i xiulant, per sort, a pesar de la por encara al "que em pot passar, si parlo massa", encara tenim por, encara no hem tingut democràcia, no la coneixem, no sabem el que és, quina llàstima aquells milers de persones que donaren la vida o quasi perquè poguéssim ser lliures! Qui els ha seguit? On són els segui?dors? S'han perdut pel camí.? No s'han perdut, ara són rics, de butxa?ca, però pobres de moral. Però moral ¿què és això per ells?... Estem perdent o ja hem perdut la confian?ça i aquella il·lusió, ens preguntem ¿sortir d'aquí? amb qui? I és tan difícil! Polítics que parlen, diuen, pro?meten, però... ens han enganyat tant que confiar que actuaran segons el que diuen és quasi ser ximples i beneits, creure'ls i no, no, res d'això, sols som covards. Potser hauríem de tornar a revisar i fer reformes de la Constitució com va fer Clístenes d'Atenes i pensem que les va fer, essent un ciudatà privat, però, amb mitjans democràtics ¿Com es podria fer ara una cosa similar? Ciudatans i ciutadanes, necessitem moure'ns. Fem-ho!

La consulta i la prevaricació

JOsep M. Loste i Romero. Portbou.

No ens podem arronsar de cap manera. Ara cal tirar endavant i recordar que d'aquí a la consulta del 9 de novembre tenim molta feina a fer. Feina política en diversos àmbits territorials, feina de pressió política i de convenciment cívic. Patim una greu mortificació: el govern espanyol, el govern autoritari i postdemocràtic de Madrid, no ens vol deixar exercir el dret civil més important de tota democràcia. L'executiu Rajoy no ens vol deixar votar amb normalitat i això és una gran anomalia antidemocràtica que s'apropa molt a la prevaricació.