20 de octubre de 2014
20.10.2014

paraigües revoltats

20.10.2014 | 07:11
paraigües revoltats

Més d'un podria aprendre d'aquests manifestants amb paraigua que dediquen tant de temps a evitar les mànegues i gasos de la policia com a no trepitjar la gespa i a recollir els seus residus en bosses de plàstic diferenciades per després reciclar-los. Vaig visitar el campament del 15M a Madrid el 2011 i no era exactament el mateix. La gent va començar a manifestar-se a Hong Kong el 26 de setembre quan es van sentir enganyats per les autoritats de Pequín que s'havien compromès a instaurar el sufragi universal en la colònia a partir de 2017 però que ara afegeixen la petita condició de deixar triar lliurement al nou Cap Executiu... entre una terna prèviament aprovada pel Partit Comunista Xinès. Els de Hong Kong se senten enganyats amb raó i s'han llançat als carrers sota l'eslògan "Recuperem Central amb pau i amor". Decididament els xinesos són diferents. Quan la policia va reaccionar amb brutalitat només va aconseguir fer créixer un moviment democràtic de pacífica desobediència civil. Com que els manifestants es protegeixen de les mànegues i gasos policials amb paraigua s'ha anomenat "Revolució dels Paraigües" el que hi passa.
Però seria molt miop quedar-se aquí per?què el què passa a Hong Kong és reflex d'un problema molt més profund que té a veure amb la Xina. Mao va ser un visionari implacable que va acabar amb els seus ?e?ne?mics (i amb milions de xinesos) amb polítiques tan equivocades com el Gran Salt Endavant o la Revolució Cultural, però que va tenir la virtut d'envoltar-se de dues persones molt intel·ligents: Zhou Enlai, que va administrar els seus errors el millor que va poder i Deng Xiaoping, que va canviar la direcció del país quan va desaparèixer el Gran Timoner per establir un règim de dictadura política en mans del Partit Comunista i de capitalisme (amb límits) en l'àmbit econòmic, el que es va anomenar "un país amb dos sistemes".
Jo era a Pequín el dia que va morir Deng, el 9 de novembre de 1989, i me'n vaig anar amb el nostre ambaixador a la Xina a passejar per la ciutat a les cinc del matí i vaig poder constatar en la gent amb què parlàrem (amb intèrpret) que a ningú li importava un rave la democràcia (com havia d'importar el que mai havien conegut?) però que tots volien que no s'alterés el rumb econòmic, independentment de qui obtingués el poder. Com el mateix Deng deia, no importa que el gat sigui blanc o negre, el que importa és que caci ratolins i els xinesos hi estaven d'acord, mentre companyies de soldats patrullaven els carrers aquell matí i a Tiananmen una enorme pancarta electrònica comptava els dies, hores, minuts i segons per a la retrocessió de Hong Kong a la Xina.
Els britànics van imposar la cessió de Hong Kong pel tractat de Nankin (1842) que va posar fi a la primera guerra de l'Opi, feta per forçar els xinesos a fumar la droga que ells produïen a l'Índia. Una vergonya més del colonialisme britànic que ha estat pròdig en aquestes. En finalitzar el termini de la cessió, el Regne Unit va fer les maletes sense la menor consideració per la sort dels set milions de xinesos que hi quedaven.
Fins ara, la Xina i Hong Kong s'han entès força bé. L'excolònia és la segona plaça financera de l'Àsia (només darrere de Tòquio) i el principal port d'entrada d'inversions i divises a la Xina, mentre que Pequín hi canalitza l'11% del seu comerç internacional. Però aquesta entesa pot no ser eterna i els capitals, que tenen terror a la incertesa i als ?desordres, podrien emigrar a Singapur o a Tòquio si la situació es descontrola. Els diners han portat també a Hong Kong una perillosa bombolla immobiliària, ja que els preus han pujat un 300% en els últims deu anys. D'altra banda, la Xina té molts problemes interns (aquest any "només" creixerà a un 7,5%, lluny dels dos dígits de fa molt poc, la seva economia se sobreescalfa i ja es parla d'un credit crunch d'imprevisibles conseqüències) i a més no pot permetre que aquests desitjos de més democràcia s'estenguin en altres llocs amb seriosos problemes de separatisme com Xinjiang i Tibet. Perquè amb el desenvolupament econòmic vénen sempre demandes de més llibertat política i en això la Xina no és una excepció. Per això, el que passa aquests dies a Hong Kong és ocultat per la censura a la resta del país
En la meva opinió, hi ha raons perquè la sang no arribi al riu i s'aconsegueixi algun tipus d'acord que doni certa satisfacció democràtica als habitants de Hong Kong sense posar en risc els seus diners, i que al mateix temps impedeixi que les seves exigències de més democràcia s'estenguin a altres llocs de la Xina, cosa que el règim comunista no pot tolerar ni tolerarà. Recordin Tianan?men, que ningú es faci il·lusions. Però les últimes notícies parlen d'enfrontaments i cal ser prudents perquè una revolta se sap com comença però no com acaba.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook