Cartes

al senyor Picas

Josep López de Lerma. GIRONa.

De nou li manifesto, senyor Picas, el meu reconeixement per ser lector habitual dels articles que publico els dissabtes en aquestes pàgines.

Moltes són les preguntes que em fa en la seva amable Carta al Director. Tantes que per contestar-les necessitaria molt més espai que l'habitual d'aquesta secció. Per tant, intentaré agrupar-les i donar-li satisfacció dient el que segueix.

Com ha pogut comprovar aquestes darreres setmanes, no existeix el "dret a decidir" en el Dret Internacional Públic. Ens van vendre que sí, però és que no. Per això la consulta no ha trobat empara en la legislació internacional, com se'ns havia anunciat.

Com també ha pogut comprovar, tampoc s'ha pogut convocar un referèndum d'autodeterminació perquè no ens és d'aplicació la normativa de les Nacions Unides en aquesta matèria, malgrat el que se'ns havia estat venent.

Com igualment ha pogut comprovar, tampoc s'ha convertit en veritat que la consulta es pogués fer sota l'empara dels Tractats de la Unió Europea, com se'ns havia dit.

Com ha pogut finalment comprovar, la democràcia i la llei són inseparables, de tal manera que el president Mas s'ha vist obligat a sotmetre's a l'imperi de la llei sense que ningú l'hagi titllat de no democràtic per això.

I, per últim, després de més de dos anys donant voltes i més voltes pel desert a la recerca d'Ítaca, que en mar endins es troba, ha pogut comprovar fefaentment quanta fe s'ha dipositat en uns indocumentats. Ha estat una monumental gran estafa, com moltes vegades he dit i vostè ha pogut llegit. Té tot el dret a reclamar una indemnització. Faci-ho mitjançant la llei. Cregui'm.

Nínxols 1890

JOAQUIMA TOMÀS I SERRA. GIRONA.

Les persones que tenim un nínxol al cementiri de Girona comprat a partir de 1890, com que ja han transcorregut noranta anys o més; no és nostre, encara que hàgim estat pagant any rere any el seu impost.

Ha caducat, en aplicació d'una normativa de l'Ajuntament, encara que en el seu títol figuri que el contracte és perpetu. Aquesta última paraula segons sigui l'Ajuntament o el ciutadà no té el mateix significat. Així és difícil d'entendre's.

L'Ajuntament ens hauria d'haver avisat del canvi de situació, però no ho va fer.

La solució que ens dóna ara l'Ajuntament és una pròrroga del contracte per vint-i-cinc anys del nou servei, abonant una quota mitjana de vuit-cents euros, segons la situació del nínxol.

Si un es vol desentendre del contracte perpetu, que ara ja no ho és, ha d'anar a Mèmora a fer la gestió. Si hom vol incinerar o guardar en una urna les restes que pugui haver-hi en el nínxol, a partir de mil euros, l'empresa ho fa.

La meva reflexió és que l'Ajuntament necessita recaptar; i ha trobat una forma de fer-ho jugant amb els sentiments de la gent i amagant, ja que no va enviar cap informació al ciutadà implicat, els canvis unilaterals d'un contracte perpetu.

Entenc el disgust que tindran les persones afectades, almenys per mi ho va ser. A més de la indignació, em sento indefensa, en constatar la forma com l'Administració Municipal de Girona tracta els seus conciutadans.

Joan Maragall

i la consulta

miquel borrell sabater. SANTA COLOMA DE FARNERS.

L'any 1905, arran d'un acudit burlant-se dels militars, aquests cremaren la redacció de la revista Cu-Cut i La Veu de Catalunya. El govern central, en lloc de castigar els agressors, publicà la Llei de Jurisdiccions que castigava qualsevol atac físic o verbal als militars i a la unitat de la pàtria.

Tots els partits catalans menys el lerrouxista s'uniren per crear Solidaritat Catalana, que obtingué, en les eleccions generals de 1907, 41 dels 44 escons que hi havia a Catalunya.

L'escriptor Joan Maragall publicà el 13 d'abril de 1907, un article titulat L'alçament: "Solidaritat és la terra, ho sents? I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol, ser un esperit propi per regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra, no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric".

Tots els partits heu alabat un moment o altre Joan Maragall. Escolteu-lo i feu-li cas.

Cartell de Fires

Lluís Ribas Garosa. President de l'Associació d'Alcohòlics Rehabilitats de Girona (A.D.A.R.G.).

Ja m'havien avisat: T'has fixat en el cartell de Fires d'enguany? La veritat és que no l'havia vist. Quan l'he pogut veure he entès la indignació de la persona que m'ho preguntava.

Aquest any, el cartell de les Fires de Girona s'acompanya de la imatge d'una beguda alcohòlica. Sembla que no ho entenem. O que no ho volem entendre. Algú dels qui pren les decisions d'aquest tipus s'ha aturat un moment a pensar en els riscos del consum d'alcohol per a joves i adults? Quan veiem imatges de localitats com ara Lloret de Mar, Salou, o més recent?ment la Barceloneta, tots ens posem les mans al cap. Ara, però, mirarem tots cap a una altra banda quan passem prop de barraques.

L'alcohol està considerat una droga per l'Organització Mundial de la Salut des de l'any 1985. La més letal i costosa per als serveis públics. Per seguir en una línia coherent, potser l'any vinent podem acompanyar el cartell de Fires amb la imatge d'un porro o d'una ratlla de cocaïna. I que no s'esveri ningú. Les drogues són drogues, es diguin com es diguin i les vengui qui les vengui.

Davant l'ebola,

la sensatesa abans que la política

Pedro J. Piqueras Ibáñez. girona.

L'exercici de la política sol presentar perfils bastant negatius quan es tracta de buscar acords per sobre de les ideologies o els interessos partidistes. Per això cal acollir com una notícia molt positiva la decisió adoptada pel president del Govern i el líder de l'oposició socialista, encara que sovint surten crítiques, per portar tranquil·litat a la població després de la crisi d'ansietat suscitada pel primer contagi directe per ebola registrat al país.

Ens trobem davant d'una emergència que supera els oportunismes polítics i que exigeix, tant del Govern com dels partits, la màxima prudència i la màxima transparència sobre els possibles errors comesos en el tractament dels dos missioners que van morir a Madrid després de contraure la malaltia a Libèria, en l'exercici de la seva funció com a sanitaris. El que importa ara és posar tots els mitjans científics i humans possibles, que són molts, per tractar i curar la infermera contagiada, Teresa Romero, que, per cert, té el valor afegit d'haver-se presentat voluntària per atendre el malalt, a través del qual suposadament es va contagiar.