Un "olé!" i un "chapeau!" per al senyor Savall

Enmig de tanta televisió privada i pública farcida d'escombraries, de programes que fomenten la incultura dels joves impulsant-los a competir per ser més mascle o més femella en comptes d'home o dona -i no segueixo- torno a escriure que notícies com la que Jordi Savall ha renunciat al premi -la distinció i el reconeixement oficial- i els 30.000 euros -els diners- d'un Premi de Cultura oficial que serveix per netejar les vergonyes d'un ministeri -i en aquest cas fins i tot d'un ministre concret- que desacredita precisament la cultura, reanimen la moral d'algunes persones, entre les quals em trobo.

La meva enhorabona a Jordi Savall. Per la seva fidelitat a uns principis ètics i d'amor a la cultura per sobre de la vanitat personal i dels diners materials i de la no sempre fàcil renúncia als premis. I, com no, per l'elegància i contundència d'arguments amb els quals ha explicat la seva renúncia. En primer lloc, manifestant el seu respecte -gairebé disculpes- als integrants del jurat que el va triar. Després, per la crítica sense fissures a la política "cultural" d'un estat en el qual cada vegada hi ha més individus incults i més analfabets culturals.

Jordi Savall és digne creditor d'aquest premi i de qualsevol altre. Premis -tot sigui dit- que no necessita perquè ell ja forma part de la Història de la Música. D'aquí ningú el traurà. El que porta fent en l'àmbit de la recuperació i divulgació d'obres i instruments antics és admirable. Com totes aquelles persones la formació musical de les quals va ser pràcticament nul·la i l'afició musical tardana i bastant autodidacta, em poso com a ?exemple de com gràcies a ell he anat descobrint moltes obres i instruments. Entre ells la viola de gamba, de l'existència de la qual tenia referència en els llibres però que per primera vegada vaig veure i vaig escoltar el seu so a les mans de Savall.

I em permeto fer un parèntesi per criticar amb energia la política oficial musical a ca?sa nostra. Perquè aquí tampoc és que hi hagi gaire sentit oficial d'educació musical i de promoció de l'afició per la música clàssica a través del principal canal de televisió pública. A TV3 la música clàssica no existeix, tret d'algun esdeveniment "patriòtic", que no musical o d'un esporàdic programa com ara Òpera en texans. Tot sigui per l'audiència. Només hi ha un programa al Canal 33, de matinada i gairebé mai en el mateix horari d'inici. Un bon programa -CatMúsica- en el qual -cal suposar que per manca de pressupost- repe?teixen més d'una vegada enregistraments de bons concerts, la majoria dels quals es poden trobar en DVD a les botigues. Entre ells -tot sigui dit- alguns dels concerts d'en Jordi Savall i el seu Concert des Nations o la Capella Reial de Catalunya. Per sort, malgrat la desastrosa política musical de TV3, en ràdio podem gaudir de Catalunya Música. Sembla mentida que siguin de la mateixa Corporació de mitjans de comunicació públics institucionals catalans. I tanco el parèntesi i torno a la valuosa renuncia simbòlica i material d'en Jordi Savall. Gràcies a Savall i als seus companys músics una minoria hem tingut l'oportunitat de conèixer molt bona música antiga.

I acabo: com en la majoria de renún?cies a distincions, aquesta valenta decisió seva ha estat portada dels mitjans de comunicació durant 24 hores. I encara que l'endemà va tornar la rutina, petits grans gestos com el del senyor Savall no només es mereixen -perme?tin-me l'apa?rent frivolitat- un hispànic "¡olé!" i un fran?cès "chapeau!". Perquè si fem cas de l'efecte papallona, aquell relacionat amb la teoria del caos que sosté que en un determi?nat sistema caòtic (i que no ho és la situació cultural espanyola?) la més mínima variació pot provocar que l'amplificació d'una lleu pertorbació inicial pot generar un efecte gran a mesura que passa el temps. Tant de bo que així sigui. Aleshores, el seu gest no haurà estat en va.