El 1978 es va aprovar una Constitució que recela -amb raó, però en excés- de la democràcia directa i confia el joc democràtic a institucions representatives com les Corts i el Govern. Després de 35 anys, els partits polítics, cridats a ser els organitzadors d'aquesta representació, s'han apoderat d'aquesta. És impossible imaginar una democràcia sense partits, però ho és també imaginar una democràcia amb partits que s'apoderen de les institucions. No diguem ja si aquests partits són a més nius de corrupció, la qual cosa amb aquesta premissa sembla inevitable en major o menor mesura.

L'objectiu teòric dels partits és conquerir el poder per governar, però en la pràctica -i perdó per la generalització- aquesta finalitat ha anat acompanyada de la contrària, amb el govern per obtenir el poder. Això ha fet que l'organització del partit hagi anat superposant a la seva oficial estructura corporativa democràtica un model de gestió familiar. La combinació de tots dos ha produït la família, pronunciada a l'estil Corleone. No hi ha violència, però hi ha clans, caigudes en desgràcia, pactes de silenci, recaptacions il·legals, comptabilitats irregulars, venjances i protecció als que són "un dels nostres". Les llistes electorals són el retrat dels més propers i les institucions es posen al servei de les famílies, mitjançant un repartiment en proporció a la força electoral acumulada i en la que col·loquen als seus. L'Administració es forada amb nombrosos llocs de lliure designació i amb interinitats i contractes que garanteixen en uns casos directament la col·locació de la família i en altres la fidelitat i un relaxament del control, fora de l'abast de la resta del funcionariat. Els mitjans materials de les institucions es fan servir sense rubor al servei particular dels qui les ocupen. La família no deixa tirats als seus quan ja estan amortitzats políticament. Per això compta amb els consells d'administració d'empreses, ja siguin públiques o privades, aquests últims sempre oberts a ampliar la seva composició per tal de mantenir vincles amb la cúpula familiar.

Els llaços s'estenen també a la gran família electoral, disposada fins ara a votar cegament als seus davant l'amenaça del que suposaria que una altra família pugui ocupar el poder. Sense connivència social i electoral la corrupció política no hauria assolit les cotes a les quals s'ha arribat.

El nivell de delinqüència política i econòmica ha fet saltar l'alarma en les pròpies famílies. S'han afanyat a aprovar normes de transparència, que són mer maquillatge comparat amb la regeneració democràtica a la qual aspira ara i amb urgència la ciutadania. Tradicionalment el Codi Penal ha regulat la corrupció de menors, però no hi ha un capítol dedicat a la corrupció de majors. Darrerament s'ha regulat la corrupció entre particulars, però no hi ha un títol dedicat a la corrupció política en la qual quedin enquadrats els delictes dispersos de suborn, tràfic d'influències, etc. i les penes previstes no treuen el somriure als imputats per ells.

Si es vol transparència, les famílies polítiques haurien de començar per un nu integral i mostrar l'historial del seu personal polític en la democràcia; documentar la seva relació amb les institucions de l'Estat, de les comunitats autònomes i dels altres ens territorials, així com en relació amb els consells d'administració d'empreses públiques i privades en què hagin recalat els seus membres. Un inventari de les seves professions, de la seva adequació als llocs no representatius per als quals van ser nomenats o en què van trobar el seu retir després de la política, així com del seu patrimoni abans i després del seu pas per la política.

Cada quatre anys els partits treuen múscul exhibint el seu suport popular, com si l'èxit electoral legitimés els seus tripijocs i els donés un xec en blanc per renovar-los. Tant de bo les pròximes eleccions serveixin per eliminar els anabolitzants en la política, abans que algun mori de sobredosi.