09 de novembre de 2014
09.11.2014
Diari de Girona
OPINIÓ

9-N, el dia del mur

Bona part de la societat catalana ha anat prenent consciència que cal fer un trencament amb Espanya

09.11.2014 | 00:00
9-N, el dia del mur

Avui farem un graó més del procés català. Des de l'any 2010, i amb més intensitat a partir de l'any 2012, bona part de la societat catalana ha anat prenent consciència que cal fer un trencament amb Espanya, encara que sigui per tornar a negociar de tu a tu. A poc a poc els interrogants s'han anat resolent, s'ha perdut la por i més i més gent s'ha sumat al moviment. Finalment, l'ona s'assembla a la que hi va haver el 1977 quan es cridava "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Llavors el moviment social també va implicar molta gent, fins i tot fora de Catalunya.

L'activitat ha esdevingut una ona que progressivament ha enganxat més i més gent, tanta que fins i tot els partidaris de continuar a Espanya han suggerit que era fruit del suposat adoctrinament de TV3 i dels mitjans catalans, quan la realitat és que la quota de mitjans catalans és minoritària. Per exemple, TV3 té una quota de pantalla de poc més del 13%, per la qual cosa cal suposar que el 87% de la televisió que es veu a Catalunya fa campanya en contra o és neutra (per exemple els canals que només projecten pel·lícules). Pel que fa als diaris, és cert que el diari Ara, el Punt AvuiDiari de Girona tenen opinió a favor de l'ona, però la major quota de diaris, La Vanguardia i El Periódico, no es pot pas dir que facin campanya a favor de votar, més aviat estan en contra o són neutrals. Per tant, és fals que l'èxit del moviment es degui al poder de convicció de certs mitjans, com es vol fer creure.

L'èxit de l'agitació rau en la societat civil. El fet que a Catalunya organitzi amb facilitat moviments de voluntariat, que sigui un territori on la solidaritat és relativament important, facilita que una agitació com aquesta qualli amb simplicitat. En altres regions d'Espanya expliquen que moltes cavalcades de reis les han de subcontractar a empreses perquè és impensable que hi hagi prou voluntaris. Mireu l'èxit de la Marató de TV3 i la misèria de les seves rèpliques a altres televisions espanyoles. Pensem en l'abast del voluntariat durant els Jocs Olímpics del 92, el de la Creu Roja, el del banc dels aliments, el de Càritas... la societat catalana té facilitat per crear associacions amb voluntaris i això és impossible d'entendre a Espanya perquè allà no és així.

Si alguna cosa han fet les xarxes socials és augmentar la comunicació que afavoreix la concreció en objectius comuns, fet que facilita enormement l'associació de persones. D'aquí prové l'ANC i l'èxit d'Òmnium Cultural. Mai haguessin pensat que arribaríem a aplegar tants voluntaris, que el moviment fos tan massiu, que els números arribessin a centenars de milers de persones a qualsevol crida que es fa.
Tan sorprenent és aquesta facilitat d'associació al nostre territori com el fet que a Espanya no ho entenguin, per això no empatitzen amb el sentiment català. Saben que som gregaris, però es pensaven que acabaríem cedint, que era un moviment tou, que era un país que encaixava tot el que s'imposés des de fora... Van oblidar que la dignitat té un límit i aquest s'ha traspassat llargament, fins que ha ?encarrilat el moviment social i ara no té aturador.

La manca d'atenció política per part de Madrid al procés català ha generat un valuós marge de temps perquè molta gent vagi resolent els dubtes i, a poc a poc, es vagi afegint a l'ona independentista. Uns s'han convençut de la gravetat del dèficit fiscal, altres han perdut la por per les vendes a Espanya, a quedar fora de la UE, a navegar per les galàxies, i han anat entrant en el procés. Això, juntament amb el pacifisme que caracteritza el moviment i el fet de prendre la reivindicació en positiu, sense menystenir Espanya, ha fet possible que sigui una tendència completament transversal, aplegant totes les ideologies i condicions socials; convertint els actes reivindicatius en una festa on hi veiem avis, pares i fills.
Si ho comparem amb el moviment democràtic del 1977, la diferència és la manca de por. Llavors se sortia de la dictadura i la por encara era present. Ara els joves no saben ni imaginen què és això de la por.

Si allunyem el focus del que succeeix avui podrem veure que, de fet, estem fent la segona part del moviment reivindicatiu democràtic que es va fer aquell decenni: llavors s'havia de pressionar per posar fi a la dictadura i ara cal empènyer per allunyar els successors d'aquella dictadura i per trobar el lloc adient a Europa. Estem executant la segona part de la construcció democràtica, un règim transparent, participatiu i, n'estic segur, més just que no pas el que hem tingut fins avui. Això molesta a tots els que han tingut el poder, als del PSOE i als del PP, als advocats de l'estat, al establishment econòmic... tant se val.

A Catalunya s'ha dit sovint que el camí ens portava cap a la col·lisió amb un mur que es fa impossible d'escalar, i a Espanya ho saben. Però resulta que avui se celebra el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, el físic i el conceptual, i aquest encara era molt més gran que el que avui farem caure nosaltres. Vinga, fort, empenyem, que farem caure el mur democràtic que Espanya ha aixecat davant nostre! És el segon esglaó en la conquesta democràtica. En la primera l'eslògan va ser el de llibertat, amnistia, estatut d'autonomia mentre que ara el lema diu Independència. Si teniu temps mireu el vídeo del mur: http://ves.cat/l-4w i també http://ves.cat/l-4y, són genials. Avui és el dia del mur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit