EAls Assessors de la Casa del Rei

scric uns dies abans del 9N just per a l'endemà. Ahir voldria haver pogut participar en el procés ciutadà al qual he estat cridat per l'ànima del meu país. Voldria que l'Estat, com permet la Constitució segons alguns dels mateixos que la redactaren, hagués traspassat a Catalunya la possibilitat de fer un referèndum. Voldria que el TC no hagués suspès la llei de consultes catalana ni el procés participatiu ciutadà d'ahir. Però quan vostès em llegeixin hauran d'assumir l'enjòlit de si hauré pogut deixar o no la meva papereta a l'urna. He donat raons de pes en aquesta mateixa secció que m'ho haurien d'haver permès. Joan Pau II en el seu discurs a l'Unesco (París 2-VI-1980) demanà que es vetllés "per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. [...] No permetin que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès polític i econòmic". Ni que parlés per al govern espanyol! Ho repetí a l'ONU (Nova York) el 5-X-1995: "Pressupòsit dels altres drets d'una nació és certament el seu dret a l'existència: ningú, doncs -ni un Estat ni una altra nació ni una organització internacional- no pot pensar legítimament que una nació no sigui digna d'existir [...] Cada nació té el dret de construir el propi futur..." Més clar, aigua. I, així i tot, per a mi i per a vostès, ahir s'havia obert una incògnita. Espanya no vol parlar de tu a tu. Per això nega que siguem una nació.

El verí del PP aplegant vots contra l'Estatut català referendat pel poble ara surt. Un TC caducat i desprestigiat gosà anar contra el poble contradient la Constitució que diu que la Justícia emana del poble! La fractura ja no es pot refer. A Madrid no ho han volgut entendre mai. Des d'aleshores cada 11 de setembre s'ha aplegat més gent amb el crit d'"In-de?pendència!". Què ha fet Madrid? Suspen??dre la Declaració de Sobirania de la Nació Catalana aprovada al nostre parlament el 23 de gener del 2013 amb una majoria demolidora ampliada el 13 de març amb 104 dels 135 diputats. Negant l'ànima d'una nació es pensen construir una realitat nova que sols és al seu cap. La Constitució no pot ser cap presó.

Mentrestant el rei, Cap d'Estat, que té assignada a la Constitució la tasca d'"arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions" (art. 56.1) no diu res i deixa que les institucions funcionin irregularment comen?çant per l'elecció del President del TC, que enganyà el Senat amagant la seva militància al PP contra l'art. 127 de la Constitució i el 395 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. I el rei permet el desajust de les balances fiscals. I deixa que en els pressupostos del 2015 la inversió a Catalunya sigui gairebé la meitat del que aportem. I accepta que el nombre d'infants que passen fam a Catalunya gairebé ja arribi al 70%. I deixa que el TC suspengui la Llei de pobresa energètica que afavoria els més pobres. I consent en el fet que el govern es passi pel forro la LOFCA, una llei orgànica (!) que havia de fer-se nova de trinca el 2014. I atorga que els catalans hàgim de retallar 4.000 milions € en els propers pressupostos I que les clavegueres de l'Estat calumniïn l'alcalde Trias. I... No segueixo.

Imaginin que el Rei tingués uns assessors com cal. El primer que havien d'haver-li aconsellat en el 300 aniversari de la presa de Barcelona per les tropes borbòniques hispanofranceses era que demanés un determi?nat paper en els actes de celebració de l'11 de setembre. S'imaginen el Rei al Fossar de les Moreres al costat del President Mas? Hau?ria fet nosa? Això no seria "governar", però sí "arbitrar i moderar". I hauria estat una lliçó per a Rajoy. S'imaginen un discurs en què, amb tota normalitat i naturalitat, admetés que el setge sofert pels barcelonins va ser terrible, la massacra final una bestialitat i el Decret de Nova Planta una urpada als drets dels catalans, de totes les quals coses, com a descendent dels borbons en ple segle XXI, ell en volia demanar excuses? S'hauria posat la meitat de catalans a la butxaca. Hauria fet pedagogia a la resta d'Espanya. Hauria caigut bé a la resta del món. A tothom a qui ho he demanat m'ha contestat que sí, tot i que ho considerava impensable des del diktat madrileny. I consti: Si mai arribés el cas de voler-se guanyar els catalans ?-i prou sap que en el nostre procés, la majoria no compta pas amb la corona,tot i que molta gent no en fa qüestió-, tard o d'hora ho haurà de fer.

(Faig un parèntesi. Vaig enviar al Palau de la Zarzuela la carta que en aquesta secció vaig escriure el passat juliol a Sa Majestat, juntament amb fotocòpies de dos o tres articles més apareguts al Diari de Girona i, per primera vegada -a la tercera ha anat la vençuda!- vaig rebre'n una resposta protocol·lària de recepció per part del Director de Comunicació de la Casa de S. M. el Rei, el català Jordi Gutiérrez Roldán, que damunt de les quatre ratlles d'agraïment hi manuscriu amablement en català "Benvolgut Lluís" i en el comiat fa: "A la teva disposició. Moltíssimes gràcies". Tot un detall.)

S'imaginen el Rei fent el que he esbossat? Hauria tingut una repercussió arreu. I, per als independentistes, hauria fet més incompren?sible la seva causa arreu d'Europa. Òbviament hauria d'haver vingut a Catalunya a demanar perdó, amb alguns dels cappares de la cúpula militar -dubto que el Ministre de l'Exèrcit l'hagués volgut seguir-, i millor amb tots. Però tots els catalans hauríem entès que es tractava de fer foc nou; que el nou Rei no volia tenir res a veure amb les maneres antigues de fer... I potser hauria estat possible pensar en una mena de tercera via federalista o una commonwealth entre una Catalunya independent i la resta d'Espanya.

Doncs bé, ni això -que no seria cap ingerència en el govern, malgrat que des del PP li dirien de tot-, suposant que hagués tingut assessors que li ho haguessin aconsellat, el rei no gosa fer. Encara que la Constitució segueixi dient que la seva persona és "inviolable i no està subjecte a responsabilitat" (art. 56,3), no pot fer cap gest que es pugui interpretar com una mínima comprensió envers Catalunya, perquè l'estament militar i el polític més conservador se li tirarien al damunt. El que guanyaria per una banda... ho perdria immediatament per l'altra. La política, però, no es fa amb immediateses.

Això vol dir que l'ambient no sols està enrarit; està enverinat. Els catalans ens n'adonem només de posar emissores de ràdio i canals de TV de fora de Catalunya. Aquí, a tertúlies i debats, sempre hi ha representants de partits i tarannà unionistes. A Espanya gairebé mai no hi ha representants independentistes. Des del punt de vista castellà o andalús o gallec o extremeny Catalunya s'ha fet del tot incomprensible. Cada vegada el punt és de més gran no-retorn. Qui explicarà arreu que la Constitució no encadena, que els catalans no portem banyes, que ens queixem amb raó? Un simple exemple: els 40.000 milions del Fons de Liquiditat Autonòmica que han arribat a Catalunya i que s'expliquen com una gràcia del PP, en realitat són un crèdit que s'ha de tornar amb interessos. "Arbitrar i moderar" no és només fer complir la llei als catalans; és fer-les complir a tothom, govern inclòs. Avui som dia 10. A veure...

"Arbitrar i moderar" és convertir el verí que s'ha escampat arreu en un horitzó d'esperances i projectes. Voldria tenir la garantia reial que ahir vaig poder ser un català més en ple procés de participació entre milers de catalans. I si no, de què em serveix un rei?