10 de novembre de 2014
10.11.2014
Diari de Girona

EL MEU DOMÀS GROC

10.11.2014 | 00:00
EL MEU DOMÀS GROC

El passat dimecres dia cinc, en l'acte de final de campanya d'Ara és l'hora, és demanava als assistents que escrivíssim en uns domassos grocs quin era el nostre millor desig o reclam de cara al nou país que ens espera; i un cop escrit el pengéssim a les finestres o balcons de casa nostra, si és que ens quedava algun racó buit per penjar-hi alguna cosa. És evident que aquell retall de tela groga se'm feia molt petit per escriure tot el que jo desitjo per a la meva nova Catalunya, però en un exercici d'injusta síntesi vaig decidir que hi escriuria això: Per un país on la cultura sigui plural, lliure i generosa. Aquest és el resum del que somnio en el meu àmbit professional.
Ara que es parla tant de corrupció en els àmbits polítics basats fruit de golafreries econòmiques, em plantejo si potser no hauríem de parlar també d'unes velles estructures culturals egoistes, al servei de "famílies" concretes o simplement amb molt poques ganes de repartir el minvat pastís públic i massa interessades a "contaminar" escassos pastissos privats. En el món del teatre i la televisió, que potser és el que més conec, un s'adona que la competència entre nosaltres és absurda i que si no et cases amb els "gurus" de torn, si no vas a les festes on es mou la pedanteria de saló, si no rius les gràcies del directors o productor del moment, si critiques els crítics, si vas per lliure o vols ser tu mateix amb els teus propis errors i encerts i no la peça dels errors i encerts d'altres, si vols viure la teva pròpia quimera... ets home o dona culturalment oblidat, ignorat o malèvolament criticat.
No parlo des del rancor perquè malgrat haver patit tot això, em sento un privilegiat perquè tinc veu pública i pròpia. Vull parlar per aquells creadors derrotats que estan mirant les teranyines del sostre de casa seva perquè n'hi ha d'altres que s'ho emporten tot a la pròpia. I que no em vinguin amb el tema del "talent" i la "qualitat" perquè llavors si que m'emprenyaré de veritat. Més aviat es tracta de ser solidaris, d'arriscar amb el desconegut, de compartir allò que tampoc es exclusivament teu, de ser generós amb els que demanen oportunitats i no apostar sempre pels cavalls guanyadors.
Vull un país sense profetes de la cultura, sense oasis protectors. Vull polítics honestos però també vull creadors que comparteixin molt més. Artistes que no busquin la medalla si no el fet col·lectiu i net d'interessos personals. Vull que no hi hagi competències i que siguin valorats tots els esforços encara que no hi combreguis. Deixar de banda les famílies i els clans per convertir-nos en una àgora d'intercanvi i d'enriquiment lliure de competicions absurdes. Un país nou amb nous plantejaments culturals de base.
Explicat, doncs, el títol del meu desig per a la nova Catalunya, si em permeten vaig a penjar el domàs groc al balcó de l'esperança.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook