des de la nit de diu?menge es fan interpretacions de tot tipus sobre la jornada participativa. I totes tenen part de raó. En tot cas, va ser una festa de l'independentisme, que és capaç de mobilitzar dos milions de persones amb una actitud de civisme en la qual molts que criden i fan pintades s'haurien d'emmirallar. Una munió de famílies amb gent gran i nens participaren des del respecte i la joia de veure com el seu objectiu pot ser una realitat, la qual cosa fa uns anys semblava una utopia.
A casa nostra cada dia són més els ciutadans que volen separar-se d'Espanya. Però avui la xifra encara no és majoritària. És molt difícil endegar un camí d'aquestes característiques sense el suport com a mínim d'un 60% de l'electorat. I el 9-N va deixar palès que Catalunya en resta molt lluny. Encara hi ha una gran majoria silenciosa que no ha perdut del tot les esperances en Espanya. Però Mariano Rajoy ho posa molt difícil. Les primeres reaccions arribades de Madrid fan pena. No han entès res. Quan gairebé dos milions de persones es manifesten, cal escoltar-los i no menystenir-los. Molta gent que va anar als instituts a votar ho va fer per reaccionar contra un PP que no sap com abordar un problema del qual fuig com gat escaldat. I no hauria de ser així. Rajoy ha d'escoltar els catalans i obrir ja un diàleg amb la Generalitat. Com més dies passin, pitjor serà l'escenari. I avui el president espanyol no té interlocutors vàlids per donar resposta a les necessitats que recla?men les organitzacions i els partits que avalen el camí cap a la independència.
Artur Mas surt reforçat d'aquest 9-N. Vo?lia posar les urnes i ho ha fet amb la complicitat de Junqueras, Forcadell i Muriel, que s'han vist arrossegats pels esdeveniments. Sense cap validesa jurídica, el poble ha assistit a un aplec que el líder convergent necessitava per refer-se de les males perspectives electorals que li auguren totes les enquestes. Per això ara parla d'un referèndum legal i de continuar al davant de la festa. Pensa que el pas del temps pot desinflar ERC i així poder forma?litzar una mena de partit d'arturistes independentistes, lluny de les ombres de Pujol i Duran Lleida. Ningú no pot discutir que Mas és un ho?me tossut i que aquest procés sense ell no hauria estat possible. Però arriba l'hora de la veritat. L'inici d'unes negociacions on caldrà una gran dosi de paciència perquè no s'esberli el camí fet fins ara. Difícilment trobarà ja punts de coincidència amb ERC des del moment que Junqueras no vol diàleg amb l'Estat, sinó que demanarà una convocatòria electoral que no coincideix amb els interessos del president de la Generalitat.
D'ara endavant la unitat d'acció serà més difícil atès que la nit de diumenge els líders ja es van manifestar en clau electoral. A Catalunya s'albiren moltes dificultats, però potser a Madrid encara més, si tenim en compte que el PP no es pot de?sen?ganxar dels casos de corrupció que li apareixen per tots costats. L'episodi de Càceres del darrer cap de setmana ha estat esperpèntic, tot demanant bones pràctiques i transparència en una autonomia on el president Monago s'ha vist obligat a reconèixer que els seus viatges de plaer a les Canàries els pagava el Senat.
Tot plegat, molt complicat. Els actors, d'un costat o de l'altre, fan veure que han guanyat, mentre la societat es comporta de manera exem?plar. Catalunya és un poble madur on es conviu sense dificultat i es respecten totes les formes de pensament. La cohesió no es pot trencar, malgrat les provocacions que poden venir. El recorregut serà llarg, difícil i costerut, però ningú no pot restar exclòs d'un futur en què s'ha de conviure democràticament i sense por.
