15 de novembre de 2014
15.11.2014
Diari de Girona

Mas i Fernàndez, una abraçada amb cua

15.11.2014 | 00:00
Mas i Fernàndez, una abraçada amb cua

"La història, o la lluita de classes, tenen el seu propi descabdellament, al marge dels petons i les abraçades de líders políticament irreconciliables"

Quan el dit assenyala la lluna, l'idiota només veu el dit, i no la lluna", fa un proverbi oriental que pretén de recordar-nos com els humans acostumem a perdre'ns en el món subtil dels instruments, els senyals i dels mitjans a l'hora de percaçar o de fer veure que percacem determinats camins, o unes finalitats concretes. La dita és ben apropiada arran dels comentaris que ha provocat l'abraçada de Mas i Fernàndez, sorprenentment sorgits en àmbits i ambients d'una pretesa esquerra que, a priori, hauria d'anar força més per feina que una dreta que no ha dedicat ni cinc segons a un gest merament humà i escassament polític com és una abraçada entre dos adversaris polítics, i encara només al caliu de l'èxit de participació i mobilització populars del 9N, un objectiu, d'altra banda, plenament compartit per ambdós líders de manera pública i notòria des de força temps abans de l'emotiva abraçada.
En determinats sectors de l'esquerra, però, hi ha, paradoxalment, escassa autoestima i molta inseguretat, fins al punt que hom cau, dia sí i dia també, a estar més atents als aspectes formals, visualment formals, de la política, que a allò que dóna coherència a una política, o a una vida, i que fa diferents les polítiques, o les vides. I la diferència clàssica entre esquerres i dretes passa força menys pels gestos de coincidència o no amb la dreta, que el que algunes esquerres nostrades voldrien fer-nos creure.
No conec personalment David, ni el seu tarannà personal, però sí que fa dies que conec l'esquerra que vol representar, una esquerra amb iniciativa pròpia en tots els sentits i amb autonomia política i propositiva respecte de la dreta, la qual cosa els permet d'anar per feina, amb una credibilitat que és independent dels gestos i que és tan extraordinària que fins i tot poden prescindir plenament de la determinació, positiva o negativa, de les fotografies o les gestualitats coincidents amb la dreta i els seus líders amb què es troben en el camí de la feina política quotidiana, sobretot en l'eix nacional.
Jutjar un gest humà a partir de la lluita de classes o de la lluita política em sembla un gosadia, però una gosadia escassament política; al contrari, els comentaris sobre l'abraçada provinents d'aquella esquerra que, evitant o no totes les fotos que han calgut, ha pactat polítiques concretes amb CiU i Pujol en més d'una ocasió o d'aquella altra esquerra que, evitant la majoria de fotos, ha convertit la política en una mera politiqueria sempre reactiva i, doncs, heterònoma -amb autonomia aparent i condicionada- de la dreta amb la qual no es vol fotografiar, palesen l'escassa consideració que atorguen tant a llurs propostes polítiques específiques i diferencials com a llurs votants mateixos. En un cas, perquè encimbellant el gest i el contragest, hom atorga escassa operativitat a les propostes reals pròpies en la distinció amb l'adversari; en l'altre, perquè hom mostra ben escassa confiança en uns votants que, orfes de gestos i contragestos aparentment significatius, podrien confondre els seus polítics amb la mateixa dreta. Llamp me mau!
No penso pas que aquests polítics pretenguin que historiadors, politòlegs, analistes i periodistes parin més esment als seus gestos i contragestos que als seus pensaments, més aviat al contrari. Però mentre l'esquerra postclàssica pateixi aquest complex, serà una esquerra autoderrotada de sortida, perquè ja surt posicionada, per raons de la missa interna, al marge de qualsevol estela i iniciativa populars en les quals pugui també coincidir, per raons reals o espúries, la dreta o els seus líders.
Hi ha moltes raons que expliquen tants anys de governs conservadors a Catalunya, però l'heteronomia del pensament de gran part de l'esquerra catalana respecte de la seva dreta no és un motiu gens balder, oi més, quan la qüestió nacional és un eix central de la política catalana. I com que ho continuarà essent mentre aquest país no tingui un estat que vulgui exercir d'estat català, em temo que polititzar una abraçada, com s'han polititzat d'altres gestos, només demostra la inutilitat d'una esquerra que sembla més centrada a fer gestos litúrgics destinats al manteniment i la conservació de la pròpia oficina que no pas política desacomplexada i independent de la dreta, encara que s'hi coincideixi i s'hi hagi de coincidir en determinat àmbits, sobretot en aquells que formen part d'allò que anomenem eix nacional.
Perquè la història, o la lluita de classes, tenen el seu propi descabdellament, al marge dels petons i les abraçades de líders políticament irreconciliables. I si no, recordem l'esperançadora encaixada de mans entre Iàssir Arafat i Yitzak Rabin de l'any 1993, i les vicissituds que sofriren, de llavors ençà, per part de l'estat d'Israel, el poble palestí i Arafat mateix, fins al seu emmetzinament just ara fa deu anys. En resum, si alguna cosa sobra en la política, són les collonades, i no pas les abraçades!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook