S'ha d'admetre que el procés participatiu del diumenge 9 de novembre va ser un èxit social. Però el conflicte polític que arrossega Catalunya des de la sentència del Tribunal Constitucional que va desautoritzar el referèndum de l'Estatut de Miravet encara és ben viu. Al marge de les causes que ens han fet arribar al punt on som avui, que s'han de situar en l'àmbit de la confrontació nacionalista, la participació de diumenge es pot interpretar com un efecte de la inèrcia sostinguda d'aquella sentència, com una protesta per corrupció que ha grillat les administracions; de l'abatiment que ha generat la crisi i de les retallades indiscriminades, executades pels governs del PP i de CiU tant a Madrid com a Barcelona, a vegades conjuntament. Espanya ja no és un organisme fiable per a una part de la societat catalana perquè l'Estat es percep com un manyoc de problemes dirigit per un govern injust enrocat ideològicament. En contrast, l'independentisme queda com l'alternativa per a una vida millor, malgrat que ningú no sap què passarà l'endemà de la independència i que totes les previsions, algunes potser massa triomfalistes, no passen de ser simples hipòtesis.

L'afluència d'aquell diumenge als col·legis, amb totes les reserves que calguin -i és evident que en calen-, hauria de fer entendre al PP que ha d'encetar un període de diàleg amb visió d'Estat. El conflicte polític a Catalunya, que ha derivat en l'efervescència independentista que es palpa i va creixent, exigeix una resposta política generosa, enraonada i amb perspectiva de futur. Des del meu punt de vista, que és també el del meu partit, aquesta solució ha de transitar, per força, a través d'una reforma de la Constitució amb l'ambició de voler transformar l'armadura l'Estat. Es queden curts els qui no tenen present que la reforma ha de plantejar, molt seriosament, canvis de gruix i de fondària que haurien de concernir a la distribució territorial, l'assignació de competències i el sistema judicial; protegir la societat dels abusos i la corrupció; regular la participació de la ciutadania, en el seu conjunt o de manera fragmentada, en les qüestions rellevants; garantir l'accés als sistemes públics d'ensenyament, de salut o de protecció social i determinar els drets i deures, per citar alguns exemples.

Com era d'esperar, ha passat el 9 de novembre i tot segueix igual. I arribats aquí, entenc, igual com el catedràtic Javier Pérez Royo, a qui vam tenir ocasió d'escoltar a la UdG fa unes setmanes, que la solució és a les mans de l'Estat perquè té els elements i la força per desencallar l'embús polític creat pel Constitucional el 2010. Convindria tenir present, raona Pérez Royo, que si Catalunya s'ha d'integrar a Espanya, ho ha de fer amb el consentiment dels catalans i les catalanes. Potser també convindria insistir que l'Estat ha de ser generós per entendre que si el que vol és que tots els ciutadans i ciutadanes formin part d'una col·lectivitat, ha de permetre que s'hi sentin units sense imposicions, amb respecte als seus trets lingüístics, la seva cultura, origen o tradició. Ho apuntava encertadament el professor Fernando Rey, referint-se fa uns dies a Catalunya, en un article publicat a El País: "El Govern central ha d'aspirar a convèncer socialment, i no només a vèncer políticament i jurídica". Contraposat a aquesta idea, l'ànsia uniformitzadora del PP alimenta el creixement de l'independentisme. I això és tan cert com que el restabliment de la normalitat tampoc no s'aconseguirà amb el desafiament institucional que fomenta el president Mas.

Crec sincerament en la reforma de la Constitució com a punt de partida de la solució de la crisi política que en aquest país s'ha fet evident els últims anys a múltiples nivells. No només territorial. Regenerar la política aplicant més transparència, control democràtic, igualtat social i d'oportunitats i participació ciutadana. Aquesta reforma haurà de ser referendada pel conjunt de la ciutadania i s'haurà de preveure de manera acordada i pactada entre els governs el fet de fer una consulta a Catalunya sobre l'estatus que vol tenir a l'Estat, ja sigui el manteniment de la situació actual, la independència o una proposta federal, que atorgui llibertat absoluta a Catalunya i aporti acords bilaterals que ens puguin beneficiar. Aquest canvi, que és de profunditat, serà més tard o més d'hora i alguns sectors faran el ronso però tinc la impressió que l'Estat s'encamina cap a la reforma per instint de supervivència, perquè o s'adapta a la seva realitat plurinacional o té tots els números per enrocar-se en un mar de raons.