A Austràlia Rajoy se'ns ha despertat. Ha aprofitat la reunió del G20 per anunciar que aviat viatjarà a Catalunya. Vol venir a Barcelona a parlar de recuperació econòmica, de l'atur i de l'aportació de l'Estat als comptes vermells de la Generalitat.

Com ha dit el conseller Espadaler, està molt bé que el president espanyol vingui a casa nostra, però tant de bo que digui alguna cosa nova. Que ens estima, que som un poble emprenedor, que fem de locomotores... tot això ja ho sabem, però el país necessita polítiques que permetin afrontar el present i el futur amb un mínim de garanties. El líder gallec ha tardat massa a reaccionar i difícilment ara conven?ce?rà ningú que no sigui dels seus. Per cert, cada dia són menys atès el desconcert a les files dels populars ca?talans. Els ciutadans no indepen?dentistes han estat massa mesos orfes i sense referents. En aquest sentit fins i tot Du?ran Lleida ha desaparegut del mapa. Tot plegat, inexplicable perquè són milers els catalans que sense ser espanyolistes no els fa nosa pertànyer a l'Estat.

La pressió dels mitjans catalans i de la Generalitat no ha tingut cap resposta amb cara i ulls. El discurs de la Camacho és tan ranci i caspós que no se'l creu ningú. I ja només faltava que es presentés com a portaveu de la fiscalia, la qual cosa ha estat del tot desafortunada.

Rajoy passa uns moments delicats. Entre l'escàndol de les targes opaques de Cajamadrid -amb Blesa i Rato com a protagonistes principals-, l'ascens de Podem que esgarrapa vots a tort i a dret, els casos de corrupció als ajuntaments de Madrid i les conseqüències del 9 N, fan que es vegi desbordat pels esdeveniments. I més quan sectors de la dreta extremista del PP li demanen mà dura, sense ser conscients d'allò que podria significar tensionar la vida política catalana i les possibles conseqüències.

Diuen del president que és un home tranquil i que deixa passar el temps, pequè amb l'oblit es curin les ferides. Això avui sembla molt complicat. En el darrer any de legislatura no s'ha vist amb forces de renovar el seu govern quan té ministres del tot amortitzats. Sense anar més lluny, la titular de Sanitat, Ana Mato, ha estat incapaç d'afron?tar la crisi de l'ebola, mentre continua esquitxada pel cas Gürtel. Del ministre Wert, què en podríem dir? Viu el menyspreu de la majoria d'agents culturals del país i continua al lloc com si no passés res. I així podríem parlar de molts altres membres de l'equip de Rajoy que no s'aguanten ni amb pinces...

Els propers mesos poden convertir-se en un autèntic calvari per al president. Ja només li faltava el cas Monago i afegir-lo a la davallada popular de dos autonomies com Madrid i València, que per al PP representen autèntics fortins que el proper mes de maig poden ser assaltats per les coalicions d'esquerra; aquestes pèrdues de poder polític poden ser l'inici de la fi de la seva estada a La Moncloa.

Rajoy arriba tard a Catalunya i mal aconsellat. Les seves darreres declaracions parlant del fracàs del 9N indiquen la mediocritat dels seus assessors. S'entén perfectament que s'oposi amb tot el pes de la llei que Espanya s'esmicoli, però no es pot entendre que en el darrer any hagi estat incapaç d'articular un discurs dirigit a distensionar el conflicte i a la vegada a fer costat a la gent que no vol la secessió. Es demana un pacte polític i el president espanyol alguna cosa ha d'oferir. No pot continuar mirant cap a un altre costat. Les amenaces i la por no porten enlloc i el 9N va deixar ben palès que amb una bona pedagogia i una proposta adequada a les necessitats de Catalunya, l'independentisme no passaria del 30%. Però darrerament el PP és el gran protagonista a l'hora de fer independentistes. No cal que en aquest sentit Junqueras s'hi esforci gaire. La feina ja li fan des de Madrid.