La mobilització del 9-N va ser un èxit indiscutible, però no fins al punt de poder considerar-la equivalent a un referèndum. Aquest tipus de consulta ha de fer-se d'acord amb un marc legal preestablert, que faciliti el debat ordenat entre les diverses alternatives i que sigui previ a un referèndum sobre la independència. Un referèndum, que, d'altra banda, ha de precedir la declaració que la proclami. La secessió de Catalunya només pot trobar una justificació democràtica creïble acreditant prèviament una majoria clara de vots favorables.

Aquest punt de vista no el comparteix tothom. Des de fa molt temps sabem que, des de d'alguns sectors, es rebutja qualsevol consulta sobre el futur polític de Catalunya. Ara, des de fa poc, veiem com en àmbits en els que es defensa el "dret a decidir" sembla que el referèndum que hauria de permetre exercir-lo ha perdut importància. L'argument pel qual el referèndum es deixaria de banda podria ser aquest: com que no es pot fer, no cal fer-lo, i ens conformem amb unes eleccions. Si els independentistes que mantenen això les guanyen, es consideren legitimats per proclamar la independència unilateralment. No els cal que abans una majoria clara s'hi hagi manifestat a favor de manera directa i explícita.

És veritat que es proposen fórmules que busquen compensar la manca de legitimitat que comporta declarar la independència sense assegurar-se abans que la majoria hi és favorable. Una és fer-ho després, amb un referèndum de ratificació. Però si el referèndum es fa correctament, qualsevol resultat és possible. Pot guanyar el "sí", però també el "no". Previsiblement, després d'una declaració unilateral d'independència, vindrien moments complicats per la reacció del Regne d'Espanya, que no ho posaria fàcil. Més aviat al contrari. I en aquestes circumstàncies no es podria descartar que fins i tot alguns votants independentistes s'ho repensessin. Així, el poble de Catalunya podria arribar a pronunciar-se contra la independència que el seu Parlament ha declarat sense preguntar-li-ho abans.

L'altra fórmula també em sembla rebutjable, i és encara més arriscada. Es tractaria de prescindir fins i tot d'un referèndum de ratificació, i obrir el procés constituent de la nova República Catalana. La seva Constitució se sotmetria a referèndum; si gua?nyés el "sí" s'entendria que el poble de Catalunya accepta dues coses alhora: la independència i la norma fonamental del nou Estat que s'ha creat per la secessió. Així s'escamoteja parcialment (i indegudament) el debat centrat en la independència, però augmenta les probabilitats d'un "no". El dels contraris a la independència se sumarien als que en la nova Constitució hi trobarien aspectes que la farien inacceptable. Per exemple, que inclogués la previsió de forces armades, o de la despenalització de l'avortament.

Les eleccions autonòmiques, tant si en diem "plebiscitàries" com "constituents", no canvien per l'etiqueta que els afegim. Són eleccions al Parlament, ni més ni menys, i no substitueixen un referèndum. I no només per raons formals, derivades del que disposen les normes. Sobretot, per una raó de caràcter polític: quan es tracta de decidir la independència, res no pot substituir un referèndum.

Un referèndum realitzat després d'un debat civilitzat on es puguin confrontar totes les posicions, com reclamava Javier Pérez Royo en un article recent. Les mobilitzacions d'uns i altres són lliures, i fins ara admirables pel seu civisme. Però no equivalen a la deliberació que precedeix un referèndum. I el referèndum tampoc admet succedanis: la majoria que es manifesti després d'una pregunta clara és la que pot fer que independència es presenti com expressió de la voluntat del poble de Catalunya. Res no substitueix un referèndum com cal, que cal.