El 8-N, Mariano Rajoy estava més pendent d'Austràlia que de Catalunya. Tot això de la costellada? ResÉ Només hi participarien quatre gats, el fiscal general passaria el ribot a la Generalitat i, a la cimera del G-20, els caps de govern, els cangurs i els coales el felicitarien per haver resolt tan bé el conflicte.

El president espanyol, com ja sabem, es va equivocar de ple: van votar més de dos milions de costellaires, el senyor Torres-Dulce era al cine i la imatge triomfal d'Artur Mas va circular per tot el món. Era la constatació que el cicle polític que representa Rajoy es desintegra a velocitat supersònica.

Tres dies després de l'ensulsiada, sota la pressió dels sectors més ultres del PP i dels clatellots de les tribunes internacionals, Rajoy va celebrar una roda de premsa, sense pantalles pel mig, i va respondre algunes preguntes. No gaire després, des de la terra dels cangurs, s'anunciava un altre gest miraculós: Rajoy visitaria Barcelona -per posar ordre al galliner- i respondria la carta d'Artur Mas.

Caram! El 8-N, Rajoy havia dit que tot això no seria ni una consulta, ni un referèndum, ni res que se li assemblés. Doncs fos el que fos, li ha esclatat a la barba i l'ha fet rebotar cap a escenaris que no havia previst. No està malament.

A Catalunya? Que hi vingui sempre que vulgui. Però si s'ha de presentar sense propostes, amb alguna querella a la butxaca i l'argument que tot ha de continuar com fins ara, que es quedi quietet a casa. Al cap i a la fi, l'Estat propi, si l'assolim, l'haurem de negociar amb uns altres interlocutors, perquè a ell ja se l'haurà endut el corrent de la història.