Tothom sap que en Fita és un artista integral; que ha experimentat amb tècniques, estils i materials; que és, alhora, dibuixant, pintor, escultor, ceramista, vidrierÉ També és conegut que una part important, però no única, de la seva obra és de temàtica religiosa i s'associa a temples del culte o a monuments commemoratius. En diversos moments de la seva vida s'ha fet notar la seva vocació didàctica, la seva voluntat de transmetre la seva experiència i el seu coneixement. Sovint, també, hem tingut notícia de les seves reflexions, del seu pensament, bé sigui en el seu llibre Escrits (1971-1997), editat per la Diputació l'any 1999, o bé, uns anys abans, en el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, l'any 1985, amb el títol de Vivències.
En Fita té una obra extensíssima, ingent. Molta en institucions, espais públics, domicilis familiars, col·leccions diverses; però molta, també, a casa seva i, part, en forma de notes inacabables, plenes de dibuixos i textos, de citacions i de pensaments, d'esbossos, en algun centenar de blocs que són com el compendi de l'evolució de tota una vida. En Fita ha tingut sempre la voluntat i la preocupació de difondre i transmetre la seva obra i, de manera regular, des dels anys vuitanta, ha anat publicant volums de caràcter monogràfic sobre la seva obra per èpoques, tècniques i estils. Inicialment tractava que les diverses institucions de la ciutat, de la província i del país li publiquessin aquests reculls, de caire més que antològic, a tall d'inventari. Però a partir de l'1 d'agost de l'any 2000, i un cop constituïda la Fundació Fita, aquesta tasca de proporcionar successius repertoris de l'obra de Fita s'ha fet més sistemàtica i s'ha acompanyat de materials audiovisuals molt eficaços. De tots aquests volums tinc en especial estima el de 2004, que és una recopilació de l'obra de Fita relacionada amb la ciutat de Girona, Fita. Girona (1942-2003), un compendi magnífic de la mirada de l'artista a la ciutat.
Tota la preocupació per la transmissió de la seva obra deixava, sempre, en un segon pla el perfil biogràfic de l'artista. Mancava una visió completa, un assaig d'aproximació integral, a la dimensió humana i intel·lectual de Domènec Fita. I, ara, finalment, ens arriba el llibre que ens mancava. La primavera passada va sortir el llibre de Joan Domènech i Moner, Domènec Fita. L'home de l'art integrat (Diputació de Girona, 2014), amb una presentació del president Joan Giraut i un article inicial de Daniel Giralt-Miracle sobre "La modernitat de Fita".
De l'article de Giralt-Miracle vull subratllar com situa el llibre de Domènech en la senda de les vides i biografies d'artistes, a l'estil de la molt famosa de Giorgio Vasari, i com pondera el sentit de la modernitat de l'obra de Fita en la seva pròpia evolució i en la seva vocació pedagògica.
També, Joan Domènech introdueix el seu treball amb una aproximació a la seva coneixença de Fita, als seus contactes i entrevistes, a la seva immersió creixent al seu reconeixement per l'obra i a la seva voluntat d'inscriure el seu treball, i la biografia de Fita, com un dau més que pugui falcar els daus més contemporanis del monòlit de Pedret (1985) sobre la història de Girona. Domènech va més enllà i dibuixa la seva aportació com un acte de devolució a la ciutat de tot el que, diu ell, la ciutat li ha donat. No cal dir que en aquests casos, i en el servei públic, tot es fonamenta en una estretíssima reciprocitat. Amb un fil cronològic, en realitat el primer capítol, d'una força narrativa enorme, violenta la cronologia i situa els fets al voltant de l'accident de Fita a l'església de Betlem de Barcelona, la nit del 13 de desembre de 1953, com el naixement real de Fita.
Durant prop de dos anys i mig, en Fita va fer vida d'hospital refent-se del gravíssim accident i, primer al Clínic, i després a la clínica Sant Josep, Joan Domènech rastreja, en la documentació, més enllà de la lluita contra els efectes de l'accident, la dimensió humana de la vida als hospitals en el contacte amb els metges, els amics, els contactes epistolars o directes amb el món exterior i, també, amb Àngela Rodeja, que un temps més tard (2-2-1958) va ser la seva esposa. Malgrat que cometré omissions injustes, vull destacar els noms d'Enric Baltà i Enric Homet, amics des de l'Hospici; de Leonci Quera, de Joaquim Masramon, de Josep Duixans, de Jesús Carles Vilallonga, de Josep Maria Gironella, i de mossèn Camprubí. Sense oblidar tots els components del grup Flamma (creat el 1948), que l'acompanyaren inseparablement i el mantingueren informat de la vida i del món.
Justament després d'aquest capítol inicial sobre la real naixença, Domènech retrocedeix als anys de la infància i l'adolescència (des de 1927), a l'hospici de Girona, amb els anys inicials viscuts a Santa Pau, a casa de la família de la dida que el mateix hospici li havia buscat; els estudis d'art a Olot i a Girona; els estudis posteriors de Belles Arts a Barcelona, en contacte, entre d'altres, amb Frederic Marés i la mateixa creació del grup Flamma (1948). Aquests capítols inicials conserven la força narrativa del primer i s'endinsen en els records més antics de Fita, amb la vida, els costums, els jocs i les relacions humanes a l'hospici, en un quadre impagable sobre un temps, una època i una institució, de la qual encara sabem massa poques coses. Després, Domènech ens situa en el canvi vital que fou el trasllat, a viure, a la casa de Sarrià de Dalt (del juliol de 1956 a l'agost de 1969), la continuïtat de la seva obra, la seva vinculació, durant un temps, amb l'Opus Dei, les seves relacions amb els artistes de Girona i els diferents grups que s'anaren formant, els amics artistes, els amics arquitectes i la tensió dialèctica amb Enric Marquès i, molt especialment, la seva relació amb Montserrat i amb l'abat Aureli M. Escarré.
Finalment, en els capítols darrers, el llibre encara el trasllat dels Fita a la casa de Montjuïc, la creació de l'Estudi d'Art, de la Galeria Expoart, i el paper d'Àngela Rodeja; la creació de la Fundació, i l'itinerari vital i artístic en els anys escolats del segle XXI, amb especial èmfasi en els moments decisius de la maduresa de Fita, el seu pensament i un assaig de valoració global de la seva obra, que encara despunta en la seva contribució, amb elements decoratius ben significatius i visibles, a la Sagrada Família. El llibre es publica ben acompanyat d'una completa bibliografia i d'índex onomàstic, d'institucions i de topònims.
Vull acabar amb tres moments simbòlics de l'escultura de Fita que, en el llibre de Domènech, adquireixen un valor de pedres mil·liars: el Crist jacent de la Catedral de Girona (1957), en alabastre; el Sant Benet en ferro forjat, de l'any 1962, a l'entrada del recinte monàstic montserratí, i la columna commemorativa de la història de Girona, de 1985, en el mesclant de les aigües dels rius de Girona a Pedret.
Però la vida que traspua aquesta biografia és rica d'accents i de matisos, i ens deixa un perfil més ajustat, més definit, de traç segur, de la personalitat de Domènec Fita i Molat.
