26 de novembre de 2014
26.11.2014
Diari de Girona

Rajoy ve o se'n va de Catalunya?

"Dissabte d'aquesta setmana trepitjarà terra catalana. Què dirà d'original? A ell no el paguen per ser original, ell cobra per estar silent, estàtic i contemplatiu"

26.11.2014 | 00:00
Rajoy ve o se'n va de Catalunya?

Mariano Rajoy (M.R) fa molt de temps que es dedica a la política, com qui no vol la cosa, talment com si li fos aliena i no s'hi sentis gens implicat. Desapassionat, flegmàtic, de sang d'orxata, amb el seu característic tarannà de desmenjat, ha vist ja jutjar i entrar a la garjola a molts que treballaren amb ell i amb l'expresident Aznar. Desdenyós, impassible, sense experimentar cap emoció externa, ha seguit la seva ruta com el pelegrí que abandona els companys de marxa espatllats, fatigats, malalts o tocats per la cobdícia. Impassible, marmori i sota els efectes de La Moncloa que sempre acabà arruïnant la psicologia dels qui l'habiten, es va fer cada cop més desconfiat i autista.

Nascut el 27 de març de 1955 a Santiago de Compostel·la, va créixer a Pontevedra, on el seu pare durant anys exercí de president de la l'Audiència Provincial. Quan va néixer ja era gran, ja havia complert més de 30 anys. El seu avi va ser apartat de la docència universitària per la dictadura d'en Franco, puix que havia sigut un dels redactors de l'Estatut de Galícia l'any 1936. M.R es llicencià en dret i aprovà les oposicions de Registrador de la Propietat. Abandonà la professió i des de l'any 1981, elegit diputat al Parlament de Galícia, es dedicà de ple a la política. El 1986 és nomenat president de la Diputació provincial de Pontevedra. Aquí comença la seva meteòrica carrera cap al poder absolut. Indeturable, ràpid, calculador, malgrat el seu aspecte de savi despistat. El 1988 és nomenat secretari general de Galícia d'Aliança Popular, que es transforma en Partit Popular. El 1989 de nou diputat per Pontevedra, ensems presideix la Comissió de control parlamentari de RTVE. El 1993 revalida l'acta de diputat.

1996, gran victòria del PP front un envellit PSOE. Aznar es fa amic interessat d'en Pujol puix necessita CiU per governar. Cal subratllar que M.R. dirigí aquesta campanya electoral i Aznar el premia fent-lo ministre d'Administracions Públiques i portaveu del govern; fou quan esclatà l'escàndol del Prestige i Rajoy explicà que no vessava petroli del vaixell enfonsat, sinó fils serpentejants. Aquesta imatge molt aprofitada pel PSOE, la sabé justificar dient que va llegir l'informe dels tècnics i l'error no era de la seva incumbència.

Aznar, a l'agost del 2003, el proposa candidat a la Secretaria General del PP i a la presidència del Govern. Vet aquí el nou líder. Aznar en el tàndem Rato-Rajoy prengué partit pel gallec, per un home tranquil i antic fins aparentar ser un personatge d'un quadre del Greco, com Soraya de Santamaria és una "menina" de Velázquez, mentre que Rato, un modern broker anglosaxó, un personatge estirat i ballarí de Henri Matisse.

El PP estava força desgastat en l'últim període de l'Aznar a la Moncloa, no obstant segons les enquestes podia tornar a guanyar les eleccions, no per majoria absoluta. Però l'11 de març del 2004, tres dies abans de les votacions, es va produir el terrible atemptat a l'estació d'Atocha. La pèssima gestió de la crisi per part de l'Aznar més sorrut va fer canviar el sentit del vot de molta gent. A la gran manifestació celebrada el divendres a Madrid quan la multitud cridà: "¿Quién ha sido?", M.R. perplex, que no entenia el qué passava, va etzibar-li a l'Aznar "Tú i tu maldita guerra". S'adonà que li seria difícil ser president; així fou: un Zapatero immadur i improvisat va entrar triomfant a La Moncloa. Tot s'havia trastocat. En Zapatero, preparat per ser cap d'oposició, canvià de domicili i en Rajoy per culpa de la tossuderia de l'Aznar seguí en el mateix. En pocs moments pot canviar tota una vida.

El 20 de novembre del 2011 el PP guanya les eleccions. Li va ser fàcil a M.R. cruspir-se en Zapatero i guanyà per majoria absoluta. La frivolitat d'en ZP, el veure la política amb imatges i no amb idees, deixà pas a la cerimònia, a la Castella solemne, pregona i senyorial, al Madrid de la cort reial i la tradició hispànica de la plaça de toros.

M.R. és un home de vida reglada, un ho?me d'ordre. Respon al tòpic d'"home normal". Amant del ciclisme i del futbol, l'única novel·la que se sap que ha llegit amb ulls admiratius és Victus, d'en Sánchez Piñol. Ningú li pot atribuir vivències hippies, ni haver coquetejat amb escriptors maleïts. És inimaginable veure'l de jove amb universitaris partidaris del maig del 68, freqüentadors del cinema club i de nits bohèmies. Tot i això, M.R. és un dels millor oradors que han passat per les Corts de Madrid, igual que és un mal gestor que ho confia tot al pas del temps, sense incidir mai en la realitat per transformar-la.

El dissabte d'aquesta setmana trepitjarà terra catalana. Què dirà d'original? A ell no el paguen per ser original, ell cobra per estar silent, estàtic i contemplatiu. És un místic malgrat que li agradi fumar. Així, què dirà en Rajoy dissabte? Intentarà seduir els catalans -tal com li han indicat- per una banda ens amenaçarà amb l'ostracisme internacional si som independents, amb la ruïna econòmica i per altra banda elogiarà el caràcter emprenedor, el seny, la capacitat de crear, la força infatigable, la disciplina en el treball i que ell ens estima molt més que en Pedro Sánchez i més que els de Podem, que són espessos i no saben què volen. Informarà que estima l'idioma català i ha après aquests mots: querella, justícia, legal, fiscal, Barcelona, sardana, cadena humana, Badalona, Montserrat, pam i pipa i el que no són pessetes són punyetes. Advertirà severament que si ens sentim neguitosos i molestos el camí que hem d'emprendre és reformar la Constitució, però com que és seva no la vol reformar i ens farà pam i pipa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit