El president de la Generalitat de Catalunya ha proclamat, sense embuts i amb una posada en escena pròpia de països solemnes, que ell representa, s'ocupa i el preocupa el que pensi, senti i vulgui un 30% escàs de les ciutadanes i ciutadans que vivim -o malvivim- a Catalunya. La resta, el 70% que no li segueix el joc independentista o no vol enfrontar-se amb l'Estat, són ignorats i, per passiva, advertits que amb els seus impostos es pagaran la festa i els comparses per anar contra els seus interessos i voluntat. Un capteniment ben homologable al de Netanyahu, excloent de l'Estat d'Israel qui no sigui jueu. El despotisme, però sense il·lustració.
Primer pas, eleccions amb llista única. O quasi. Prescindeix -afirmant tot el contrari- d'ICV i CUP. Escenificarà la lluita per la unitat amb ERC, perquè el fracàs o la no convocatòria electoral sigui imputable i desgasti els republicans. Però amb qui vol fer colla és amb Forcadell, Casals, alguns fugitius del PSC i d'Unió i personalitats que ja veurem quina dimensió tenen.
Perquè l'objectiu primer no és la independència. Es la reconstrucció de CDC com a partit central, renovant i enfortint les clienteles i eliminant les rampoines del pujolisme, entre elles Duran i Lleida, que queda fora de joc i les velles estructures d'Unió i CDC. Revifar com l'au Fènix.
El segon i fonamental és mantenir el poder fins que escampi la crisi, per la qual cosa cal tenir mobilitzada i activa la campanya que li cohesioni una base electoralment suficient: la secessió.
Cal sortir de la passivitat: si no vol representar la majoria de catalans, per què se l'ha de tractar com a president de tots? Si el seu desgovern degrada i malven els serveis públics, què fan les institucions que ens haurien d'emparar? Què fan CCOO i UGT d'escolanets en aquesta processó? Tampoc és temps per a l'ambigüitat.
