artur Mas ha marcat les fites del proper any i mig per tal de satisfer la seva ànsia: ser el president de la Catalunya independent. Les ha dissenyades amb cura per, a més, vorejar dissidències sense deixar-los més opció que el pas enrere o l'adhesió incondicional. Proposa, o bé eleccions quan toquin (2016), o bé reagrupament independentista per convocar-les ara en substitució de la "consulta".
Amb condicions, però: un programa curt "que permeti saber si es vol que Catalunya es converteixi en un estat independent"; la possibilitat de diverses llistes, integrades per representants de partits i de la societat civil; la victòria per majoria absoluta, amb un mandat parlamentari de 18 mesos i el compro?mís de no concórrer la següent contesa; funcions específiques a desenvolupar en aquest període; l'inici de les negociacions amb Espanya i la UE per configurar l'estat independent i la Constitució; l'elaboració d'estructures d'estat; la convocatòria de nous comicis, ara de caràcter constituent; i un referèndum sobre la independència.
Un detall més. Potser encapçala?rà una llista. O no. O la tancarà. Però si participés, no podria competir en el procés final. I molts no s'ho van creure, perquè ningú no s'imagina que rebutgi l'ocasió de passar a la Història com l'home que va retornar a Catalunya els seus drets històrics, arrabassats per les armes.
Ja ho va intentar fa dos anys quan, com un nou Saule de Tars, en caure del cavall i "convertir-se", va voler redimir-nos. Va fer un pas enrere. I ara, fill de la seva obsessió, ho intenta altre cop. Si no vols brou, dues tasses. Saule no va engegar "retallades". Mas, sí. Potser no va aprofitar la lliçó.
