Després d'escoltar els discursos de Mas i Junqueras, la primera conclusió va ser que havia començat una contesa electoral "normal". Si Mas m'havia fet pensar en el primer acte d'una campanya presidencialista, Junqueras em feia creure que escoltava un programa electoral. És a dir, com la pugna entre un ego i un projecte. No dubto del patriotisme de Mas ni del seu interès pel benestar dels seus compatriotes. Però traspua més ànsia, més ambició personal. Massa. En canvi, el to, el rigor i l'ordre de Junqueras inspiren més credibilitat i arriben més a la gent. Si més no, a aquella que pretenen guanyar-se: els indecisos. En l'aspecte formal, doncs, un lleuger avantatge per al d'ERC.

Altra cosa són les diferències entre les propostes de Junqueras i les de Mas. Per exemple: amb diverses llistes s'obre més el camp de participació sobiranista i s'exclou -o camufla millor- l'avidesa personal. O la inclusió d'una part "comuna" al nom de cada candidatura de partit, que permet anunciar el programa social propi i, en conseqüència, sense restar vots independentistes, pot garantir millor la composició i representativitat del govern de concentració. També és oportuna la inclusió en el govern transitori de personalitats especialitzades i rellevants de la societat civil. Tanmateix, és imprescindible un període de temps suficient -no sé quant- per negociar adequadament amb l'Estat espanyol totes les circumstàncies de la separació. Sobretot, la part econòmica i patrimonial. Molt suggeridora l'al·lusió a la transparència. I a un país "net".

Tot i això, hi ha marge per negociar i arribar a acords amb tots els partits i amb la societat civil. Excepte amb els de sempre, és clar.