08 de desembre de 2014
08.12.2014
Diari de Girona

Seny i rauxa: ni presses ni pauses (Pla de ruta)

08.12.2014 | 00:00
Seny i rauxa: ni presses ni pauses (Pla de ruta)

Quinzena curulla d'esdeveniments notificables. El 25 de novembre, discurs del President Mas: Temps de decidir, temps de sumar. Sorpreses? Algunes. Vist que Espanya ens arracona i no ens fa cas, l'últim instrument que ens queda per fer una consulta són unes eleccions diguem-ne assembleàries, plebiscitàries o constituents. Però el president les convocaria només si hi hagués una llista de confluència (no única: n'hi pot haver d'altres) que pogués resultar guanyadora amb majoria absoluta. Una llista en què demana que els partits deixin majoritàriament pas a la societat civil, als tècnics i experts, que serien diputats només un any i mig per aquella sola vegada com a acte de servei al país. Aquest temps conformaria un període que aniria des de la proclamació del desig d'independència a la declaració d'independència final, durant el qual caldria acabar de construir les estructures d'Estat, s'elaboraria participativament la Constitució catalana i s'establirien negociacions amb l'Estat, la UE i d'altres centres de decisió política internacional. El procés s'acabaria, òbviament, amb un referèndum constitucional. Ara bé, vol aquesta confluència, conditio sine qua non per avançar eleccions, a fi que la victòria, des del punt de vista internacional, sigui clara, neta i escarida, sense possible discussió. Fins aquí les demandes. Per la seva part també feia oferiments: perquè ningú no pugui malpensar que la seva estratègia és a profit propi, no només promet no presentar-se a les eleccions següents (de les quals haurà de sortir el primer president de la Catalunya independent), sinó que s'ofereix a encapçalar la llista o a tancar-la. Vaja un tot! Ell, com a capital polític de CiU sacrificat!
Suposant que la llista de confluència resulti guanyadora, com es governarà durant l'any i mig de feina? Amb un govern de concentració? Això ho deixà en suspens. I què passa si no hi ha victòria amb majoria abso?luta? Ell carregaria tots els neulers del fracàs. (No sabem si això deu voler dir convocatòria de noves eleccions i anar-se'n cap a casa o seguir arrossegant amb penes i treballs la legislatura.) Així les coses, els primers damnificats de la proposta resulten ser els de la seva pròpia coalició. Demana als diputats que renunciïn. I, en segon lloc, posa les coses difícils a ERC. Si li responen "no" i la cosa fracassa, qui se'n farà responsable? Junqueras sap que guanyà adeptes donant suport al president. També sap que, amb el 9-N, CiU ha tornat a pujar. Però no ha de tenir presses. Si sap jugar bé des d'un segon lloc peremp?tori, Junqueras no tindrà els advocats de l'Estat damunt seu i serà amb tota probabilitat el primer president de la Catalunya lliure.
Problemes? Molts. N'esmentaré quatre. Primer: hiverna la democràcia de partits amb legítimes ideologies diferents durant 18 mesos? No, perquè durant aquest període hi haurà eleccions municipals i generals i els partits podran seguir palesant la seva idiosin?cràsia. Segon: és segur que anar amb aquesta llista de confluència suma més que anar tots els sobiranistes amb llistes separades amb un primer punt programàtic comú, el de la independència? El que s'admet és que una llista gran perjudica els partits petits (PP, Podem, C's, IC-EUA...), però hi deu haver matemàtics i estadístics per calcular-ho amb precisió! Tercer: quan Junqueras demana eleccions constituents ja i govern de concentració tot seguit per preparar la desconnexió amb l'Estat ??-també deixa en suspens quan fer la DUI-, hi ha tantes diferències com sembla? Sí: Junqueras prefereix , enfront de la llista mixta de confluència, diverses llistes seguint la diferent ideologia dels partits. Però aquests no podrien acordar quatre punts programàtics com a premisses d'un govern explícit de concentració: independència, plena ocupació, compromís social i eradicació de la corrupció? Quart: Segur que CDC, part d'UDC, ERC i societat civil rellevant es poden constituir en pal de paller del catalanisme i aconseguirien la majoria absoluta? Amb aquesta tàctica bona part del centre?es?querra i de l'esquerra metropolitana que votava PSC-PSOE no quedaria òrfena i s'aca?baria arrecerant a Podem? Com sumar al projecte la CUP, els socialistes crítics amb el PSC constituïts en el Moviment Socialista MES?
Mas s'explicà a 8TV el dimecres 26 i a Catalunya Ràdio el divendres 28. El 29, parlava Rajoy a Barcelona, encapsulat dins el propi partit i amb gent de Madrid fent-li costat en comptes de cercar les vores de la societat catalana. A les vigílies havia quedat tocat per la dimissió d'Ana Mato i el debat anticorrupció al Congrés. No va dir res, fou ofensiu parlant de majories no sobiranistes i demos?trà que no sabia comptar els escons del Parlament. Més respecte als catalans, si us plau!
Finalment, el dimarts dia 2, Junqueras, el líder d'ERC,va fer el seu esperat discurs. Va donar dues raons per no fer la llista de confluència: cal sumar tots els vots sobiranistes possibles i no es pot deixar als que no ho són els problemes socials i de regeneració demo?cràtica. Proposava una marca blanca com a paraigua de llistes separades per a unes eleccions urgents i posar-se a fer d'Estat l'endemà de la victòria sense esperar unes noves urnes rere el procés constituent. Al lideratge amb solidesa política de Mas (perquè a fora ens entenguin), oposava un lideratge amb base social (s'entendrà prou?). Canvi politicosocial versus canvi polític. I uns mots: "Estic convençut que podem treballar una proposta i que ens en sortirem". Deixava la pilota al teulat de Mas. El dijous 6 a TV3 amb la Terribas va deixar clar que vol saber si hi haurà o no sorpasso d'ERC davant de CiU. És legítim, però un i altre estan condem?nats a entendre's per avançar eleccions i dialogar.
Mentrestant, Mas-Collell presentava uns pressupostos com un brindis al sol, amb un dèficit de 2.500 milions de € que reclama a l'Estat per deutes pendents. Ho digerirà, l'Estat? No, però comença a ser hora de fer-se conscient que deu més d'un bilió d'euros, més del 100% del seu PIB. Per als catalans, continuar essent ciutadans espanyols vol dir que contribuïm als impostos de l'Estat en un 19,5%; és a dir, assumim que haurem de pagar el 19,5% d'aquest deute; uns 195.000 milions de €, que són uns 30.000 € per càpita. Ara, tanmateix, en ple 2014, estem assumint un deute de 202.708 milions €, que representen el 105,3% del nostre PIB! Els entesos han calculat que els costos de la independència serien menors.
Si l'Estat va a les males en el nostre "camino a ninguna parte", Catalunya només hauria d'assumir el deute de la seva administració; amb dades del desembre del 2013, 57.117 milions de €, un 29,7 € del PIB de Catalunya. Un deute perfectament assumible. Això, però, no ho permetran ni els mercats ni els altres Estats perquè, si no ajudéssim la resta d'Espanya, aquesta faria fallida. Per això l'Estat, vulgues no vulgues, s'haurà de seure a negociar. Llavors haurem de pactar la continuïtat a Europa i debatre quin criteri aplicar: el del benefici històric (Catalunya s'hauria de quedar la part proporcional del que l'Estat hi ha gastat, amb la qual cosa el nostre deute seria entorn del 70% del PIB, semblant al dels Països Baixos), el de població relativa (ens hauríem de quedar el 16% del deute central, un 91,7% del nostre PIB) i el pitjor de tots, el del PIB o renda relativa que ens voldran colar de totes totes (ens tocaria pagar més de 197.000 milions €, un 102,6% del PIB català, sense descomptar actius financers i reserves que ens hauríem de repartir). I així i tot seria menys que el 105,3% del PIB que paguem ara!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook