i si fóra teatre tota la picabaralla entre el president Mas i el cap de l'oposició? Jo ja vaig tenir una sensació molt semblant el dia que el Tribunal Constitucional va suspendre la "consulta legal" que Mas havia convocat amb una posada en escena molt elaborada i contundent. Quan aleshores es va treure de la màniga el "procés participatiu", ni Junqueras, ni Herrera ni Fernández semblaven estar d'acord i el "pacte pel dret a decidir" anava camí d'anar en orris. Aquest desacord va brindar als polítics de Madrid la magnífica sensació d'haver vençut, perquè "sàviament" havien sabut dividir els seus col·legues catalans, almenys aquells disposats a amenaçar les seves pagues. Per això s'ho van passar tan bé, titllant el "prusés" de "presa de pél", "botifarrada" i d'altres desqualificatius ben il·lustrats. És clar que sobretot il·lustraven la seva ignorància, perquè quan de sobte es van veure amb la data a sobre, que la Generalitat havia rebut el suport de més de quaranta mil voluntaris en lloc dels vint mil inicialment convocats, i que fins i tot l'Herrera hi aniria a votar, es van afanyar a portar els papers de nou al TC, no fos cas que el 9-N no fos tan "mort" com l'havien diagnosticat.

Ara, l'escenari no és gaire diferent. Mas organitza -i jo crec que amb una jugada magistralment orquestrada amb en Junqueras- una "conferència d'estat" que li permet presentar-se com un estadista amb amplitud de mires, capaç de liderar "el viatge" amb un "full de ruta" ben incloent i ple de virtuts, que molts ciutadans veuen clar a la primera. I Junqueras, que sap que s'ha beneficiat d'avantatges electorals pel desgast intern que Mas ha sofert a la coalició arran del seu agosarat avenç independentista, li cedeix el pas i accepta fer el "paper" de díscol amb una contraproposta potser menys popular, però, tal com semblen indicar les primeres enquestes, més efectiva electoralment. Fins i tot es deixa entrevistar per una incisiva Mònica Terribas, que lògicament li preguntà una i altra vegada com pot proposar exercir d'estat sense tenir ni les competències ni els diners suficients, sense tenir una resposta prou clara i entenedora -almenys una que hagi volgut compartir amb els ciutadans.

Mentrestant, a Madrid insisteixen a parlar de la sobirania nacional i de la reforma constitucional. Està clar que se'ls ha espatllat el trill per separar el blat de la palla. A Catalunya, la pregunta clau segueix essent si hi haurà una majoria prou àmplia a favor de la independència o no. No tothom sembla prou confiat per tirar endavant i tot i que el teatre és una bona manera per distreure els ànims, el poble necessita veritats per confiar en la viabilitat del seu país.