Aquest article és la nostra darrera comunicació abans de Nadal i de Cap d'Any. Quan ens retrobem, serem ja al 2015. El temps s'escola imparable i inexorable i anem encadenant el cicle vital i el de les estacions sense solució de continuïtat. L'aire de vacances, marcat només pel calendari escolar i pel cicle festiu, ens crea la ficció, alimentada per tota l'ambientació nadalenca, que cada any s'estira més i comença abans, que el temps s'atura, aquests dies. És una sensació falsa. Nosaltres mateixos ens volem creure que aquests dies tot es relaxa, que el temps i el món s'aturen, i que podem gaudir del temps d'una forma més compassada. Aquesta sensació estranya es capgira l'endemà de Nadal i, sobretot, després de Sant Esteve. N'hem estat parlant dies i dies i, en un tres i no res, Nadal ja haurà passat.
Des de Fires fins ara hem viscut un temps contradictori. Les temperatures més altes, les pluges més fortes i els vents més violents dels darrers temps. Hem observat el Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants baixant amb força, potents, grassos, terrosos. Han deixat marcada, a les lleres, la seva força, els arbres vinclats, els sediments de sorra ampliats, els vestigis plàstics d'una civilització poc sostenible penjant de les branques mig esqueixades. Els troncs i les branques obstrueixen alguns ponts, la terra s'apilona amb algun arbre afegit a la desembocadura del Galligants. Ara queda, com hem dit alguna altra vegada, una feina de normalització. La més aparent, potser, ja s'ha resolt, com en el cas dels troncs agafats als pilars de la plaça de Catalunya, però continua pendent una neteja a fons. Els embornals són plens de fulles i si tornés a ploure, les basses urbanes serien de dimensions més grans que les que hem viscut aquests dies; si ho voleu comprovar només cal que aneu a la continuació d'Emili Grahit fins a la Creueta.
A la Devesa, la pluja ens va regalar, durant uns dies, amb una magnífica catifa de fulles. Ara, una màquina les ha recollides i n'ha fet bales cilíndriques, que s'escampen aquí i allà barrejades amb restes de fulles desordenades i les restes de paper i plàstic que el vent ha escampat. Tota la poètica dels primers moments esdevé més prosaica i empipadora amb el pas dels dies. Passat l'efecte espectacular de la crescuda, de Susqueda desembassant, dels rius udolant sota les voltes dels ponts, tot torna a una normalitat més anodina. Plana, encara, l'interrogant de l'impacte de l'aigua sobre el servei ferroviari i l'alta velocitat a Girona, i tothom es pregunta sobre la capacitat real d'Adif i del Ministeri de Foment de tancar definitivament el tema i resoldre, del tot, un forat negre pel qual s'ha escolat l'aigua un parell de vegades amb els mateixos efectes i sempre per les mateixes causes.
Romanen encara a la Devesa els troncs de la tala selectiva que s'ha fet, ja fa unes setmanes, per aterrar els arbres que, amb el pas del temps, han emmalaltit. No sé què hi fan aquests troncs indolentment apilonats prop del passeig de la Sardana. En les accions municipals compromeses hi ha una qüestió de ritme de tempo que és imprescindible, i que xoca amb una actitud displicent que deixa fer i deixa passar.
Naturalment, més enllà dels ensurts climàtics, la ciutat fa la seva via i avança en positiu fins i tot en els temes que han estat de pega durant un temps. Vull creure que no passaran gaires dies entre aquest article i la inauguració de la nova Biblioteca Pública de Girona, que ha d'esdevenir un equipament de gran categoria, amb espais generosos i plens de llum, amb una arquitectura simple i eficaç, i amb uns serveis excepcionals. Girona guanya un nou equipament, el compromís d'una nova biblioteca a la Casa de Cultura (trasllat de la biblioteca Ernest Lluch), i la possibilitat d'emprendre, a la mateixa Casa de Cultura, un projecte de remodelació i de potenciació estratègica d'un gran equipament cultural que ha viscut un parèntesi a mig gas.
Estic segur que abans de les eleccions municipals del mes de maig ja s'haurà acabat la plaça del Pallol, i que tot l'entorn del Teatre Municipal adquirirà una presència urbana delicada i civilitzada amb la recuperació d'un entorn urbà que porta una colla d'anys als llimbs de la ciutat.
És el que ja ha passat, finalment, amb la plaça Joan Brossa, a la zona del Parc Central, on la recuperació de paviments, d'espais tancats fins ara, fa molt evident l'estat d'excepció que han comportat les obres del TAV, que han alterat la normalitat ciutadana i han segrestat, de la col·lectivitat, espais públics i comunitaris que ara s'han de tornar al comú i socialitzar de manera immediata.
Aquests apunts de la quotidianitat em semblen molt adients per aquestes dates. En realitat, la felicitat es construeix per escletxes, petits detalls, fets elementals i bàsics que construeixen la normalitat que ens reconforta.
Mentre el pols de la ciutat batega amb els fets de la vida diària, aprofito aquest article, a pocs dies de Nadal, per desitjar a tots els lectors un bon Nadal i un nou any millor, que ens permeti construir amb ambició, coratge i complicitat un projecte col·lectiu per a la ciutat i per al país.
