Passades les festivitats de Nadal i sant Esteve l'atenció de la mainada que voltava pels carrers per contemplar els aparadors canviava el seu objectiu. Ja no es tractava de contemplar les figures de pessebre, i el que interessava eren aquells aparadors on s'exposaven les joguines. Les figures que havien estat comprades ja complien la seva finalitat ocupant el seu lloc en el pessebre de les llars en la majoria dels casos fins l'endemà de la festivitat dels Reis, i en els que es resistien més a tornar a la normalitat fins la festa de la Candelera. Les figures que no havien tingut comprador eren retirades de l'aparador, i ben desades fins que el calendari tornés a anunciar l'arribada del mes de desembre.
El protagonisme se centraria ara en les exposicions que muntaven les botigues de venda de joguines. Com que eren dies de vacances escolars hi havia més temps per entretenir-se mirant els aparadors per recollir la informació necessària abans d'escriure la carta als Mags d'Orient.
Sota les voltes de la Rambla existien dos establiments on s'exposaven joguines. La casa Murtra, en la cantonada amb el carrer Minali. I al mateix costat la casa Perich. Aquesta darrera estava més especialment dedicada a les joguines, mentre que la primera oferia també altre tipus de mercaderia. Tant una com l'altra, a més dels aparadors, també exposaven la seva oferta a l'exterior, davant l'establiment. Això resultava molt temptador per aquella mainada de curta edat que no tenien un discerniment clar del que és el dret de propietat. I més d'una vegada s'havia donat el cas que un nen de pocs anys no es pogués estar d'agafar un cavall de cartró amb la intenció de portar-lo a casa. Quan la mare se n'adonava tenia una reacció ràpida i, ruboritzada i atribolada, feia que el nen deixés el cavall i l'apartava violentament del que havia estat l'esca del pecat. Amb la preocupació del que podien pensar els que havien contemplat l'escena. La reacció de la criatura tampoc es feia esperar, arrencava un plor incontenible i iniciava una rebequeria que duraria com a mínim fins arribar a casa. Arribada que la mare acceleraria tot el possible, per acabar com més aviat millor aquell petit incident que per ella era un espectacle que l'avergonyia.
A la mateixa Rambla , però del cantó del riu, hi havia un altre establiment de venda de joguines. Tenia un nom que volia ser un reclam per aquells compradors que no volien gastar gaire: Can Noranta-cinc. Aquest preu, lleugerament inferior a una pesseta, era el que caracteritzava l'oferta de les parades que per les Fires de Sant Narcís es muntaven a la plaça de Sant Agustí. No és pas que en aquella botiga es pogués comprar el que es volgués per noranta-cinc cèntims, ja que s'hi trobaven coses de diverses qualitats i de variats preus. Però sí que aquella denominació volia indicar que s'ajustaven a les possibilitats de les més modestes economies. Aquell establiment de la Rambla també ampliava la seva exposició sortint al carrer. No ho podia fer a la vorera ja que era molt estreta, i ho feia en l'andana central del passeig . En aquell temps a cada costat de l'andana de la Rambla hi havia un vial pel trànsit rodat.
Aquelles prop de dues setmanes que precedien la diada dels Reis els Perich de la Rambla ampliaven el seu espai d'exposició i venda, ocupant un local del carrer de Ciutadans, als baixos de l'edifici de l'hotel dels Italians, local contigu a les escales de la Llebre. Era espaiós, però era tal la quantitat de joguines que s'hi exposaven que els visitants s'hi movien amb certa dificultat, especialment en les hores de més concurrència. Al carrer, junt a la porta d'entrada, hi col·locaven la figura d'un rei de cartró, de grans dimensions, que sostenia una bústia on la mainada podia dipositar i dipositava les seves respectives cartes.
Al carrer d'Abeuradors, fent cantonada amb el de Mercaders, un establiment muntat amb un cert luxe també exposava en el seu ampli aparador un bon assortit de joguines, seleccionades entre les de més qualitat i també de més elevat preu. Els que s'aturaven a contemplar-lo eren molts menys dels que ho feien davant l'exposició de les botigues més senzilles. I molts dels que s'hi paraven ho feien amb un cert convenciment que els criats dels Reis que la nit del 5 al 6 de gener pujarien fins el seu balcó, no estaven pas inclinats a fer obsequis de tan alta categoria.
Als aparadors de la llibreria Geli també s'hi faria notar la proximitat de la festa dels Reis. Les figures de pessebre ja havien estat retirades i el lloc que havien ocupat ara estava destinat a les joguines. Però en aquest cas, joguines instructives. Aquelles que al mateix temps serveixen per entretenir i també per instruir. En l'altre aparador també s'exposaven llibres. Edicions de luxe amb profusió de gravats i il·lustracions.
A la Rambla, la llibreria Dalmau Carles Pla, que anys a venir canviari la seva titularitat per Pla Dalmau, exposava també alguns llibres adients a la celebració i joguines instructives. Entre les quals recordo uns teatrets en miniatura, amb la corresponent tramoia, decorats i personatges d'obres dramàtiques que s'hi podien representar. Com també el tan conegut apreciat i ponderat Mecano. Als nens que demanaven el Mecano i havien fet prou bondat perquè els Reis fessin cas de la seva petició, el primer any trobaven en el balcó un exemplar de l'equip bàsic d'aquella joguina i en anys successius els complements que s'hi anirien afegint per formar un notable i interessant conjunt que permetia compondre complicades estructures. Era la joguina ideal per aquells adolescents amb vocació de seguir una carrera o una professió tècniques. Futurs enginyers o competents operaris. Com els jocs d'arquitectura podien ser el germen d'un futur arquitecte, aparellador o mestre de cases.
Després de reiterats periples per la Rambla, Argenteria i Ciutadans, arribava el moment d'escriure la carta i després d'haver anat a esperar els Reis amb el fanalet, dormir, amb un ull obert en aquella nit màgica, i de bon matí obrir el balcó per trobar la sorpresa, que sempre hi era. Unes vagades per excés i altres per defecte. En aquest darrer cas conformar-se i esperar l'any següent, fent més bondat, o escrivint la carta pensat en les disponibilitats que tenen els Reis, que no són pas il·limitades.
