Cada dia augmenta la Catalunya que no entén massa bé el que està passant, que desconeix el rumb, i qui el lidera. Potser els candidats a liderar-la s'entrebanquen i es fan ombra mútuament. Ignora si hi ha una lluita per guiar Catalunya cap un nou horitzó o és una lluita personal pel poder i si no és exclusivament personal ho és de partits o institucions. La Catalunya handicapada i desorientada, ja no sap què pensar i ni què més fer, perquè ella considera que ha donat molt, que ha sembrat arreu i no es recullen els fruits de tant d'esforç. Les últimes enquestes no ofereixen bons resultats pels que aspiren a la plenitud nacional, puix que més d'un 50% no vol la independència. La feina per fer és molta i manca un lideratge carismàtic amb grans dots persuasives que pugui convèncer als indecisos i als que volen continuar dins l'Estat espanyol.
Mentrestant, paral·lelament a la Catalunya neguitosa que no acaba de trobar el destí en la història, avança una altra Catalunya que sí té decidit i planificat el seu lloc: romandre com una autonomia dins l'Estat tot millorant les condicions econòmiques i sentimentals i deixant per més endavant el dret a decidir. Qui ha recollit una bona part d'aquest anhel és el partit de moda, Podem, que té tot l'aspecte de ser una intel·ligent gran operació de màrqueting, ja que els altres partits, PP, C's i PSOE, no juguen a la calculada ambigüitat del partit de Pablo Iglesias. Aquest és el més murri, el més empàtic, resulta fàcil a la gent identificar-se amb un "descamisat".
Aquesta setmana dos botiguers m'han regalat un calendari de taula de despatx. Un regenta un petit supermercat, l'altre, una cansaladeria. Aquest any ha desaparegut la bandera catalana que presidia els mesos; en un no apareix en cap lloc i en l'altre només en la portada, on es llegeix el nom de l'empresa i 2015. Potser la seva aportació s'ha acabat? No m'he atrevit a preguntar la raó, car no hi ha suficient confiança; no sé doncs perquè han fet desaparèixer la bandera, tanmateix he observat que en un d'aquests establiments cada dia els empleats parlen més en castellà; abans s'adreçaven als clients catalans en català, en canvi ara acostumen a fer-ho en espanyol. Igual que abans enraonaven en català entre ells.
Aquesta anècdota palesa que hi ha una reacció contra el procés endegat a Catalunya? Existeix un sector de la societat que creu que hem anat massa lluny? Consideren que la independència no ens portarà res de bo, sinó conflictes domèstics i problemes externs i s'haurà acabat la tranquil·litat. Tan contents com estàvem i ara el desencís recorre el país. Uns que mai els ha agradat la intenció de que Catalunya s'emancipés de l'Estat espanyol per raons diverses, entre les quals sobresurten les sentimentals, les econòmiques, les paüres, l'ostracisme internacional, etc., es manifesten, fan pública la seva reticència. Uns altres que havíem cregut en el que s'anomena "procés" estem cansats, defraudats, primerament dels partits polítics, d'alguns mitjans de comunicació, fins hi ha que diuen ja pestes d'Òmnium i d'ANC (Assemblea Nacional Catalana). Farts perquè molts ciutadans s'han comportat com un sol home, han assistit il·lusionats a les convocatòries, a les manifestacions i a totes les "exigències" i no veuen recompensats els seus esforços. La gent no entén massa bé el que passa, han actuat amb generositat molts d'ells activant-se alegrement en la diada de l'11-S, o sortint a votar el 9-11, i ara veuen els dos grans partits, CiU i ERC, que estan a mata-degolla, enfrontats per qüestions d'estratègia electoral. Efectivament Artur Mas veu les coses més complicades que l'Oriol Junqueras, el pes de la seva responsabilitat és molt superior, puix que el líder d'ERC quan li convé fa d'oposició i quan no li convé, no. En Mas no vol un tall radical amb l'Estat espanyol, sinó que encara cerca una entesa amistosa; sap la dificultat que comporta ser una nació sobirana i el que això significa en el dret internacional (moneda, frontera, ambaixades, exèrcit, incomprensió financera dels bancs i de les grans empreses i industries creadores de llocs de treball, etc.) i la situació de solitud de Catalunya durant uns interminables anys.
ERC no vol entrar en una llista única encapçalada per Artur Mas, considerant que CiU la contamina i que ERC de ser-hi avalaria la corrupció que enfanga alguns dirigents de CiU, i significaria una acceptació tàcita per part d'ERC d'algunes decisions que ha pres en Mas sense haver-los consultat. Un sector d'ERC, enyoradís del període del tripartit, veuen a CiU com una formació poc fiable i la miren de reüll. Aquesta posició d'ERC és una estratègia electoral que amaga la legitima ambició d'en Junqueras de coronar-se com a president de la Generalitat?
El conseller Santi Vila declarà el 10 de desembre: "Si a aquest país no s'hagués fet un relat en clau nacionalista, com hauria resistit uns ajustos de més de 6.000 milions d'euros?". Tot ha estat una farsa, una distracció, una manera d'alienar la gent de bona fe? A què estem jugant? Quina manca de seriositat! Al final tindrà la raó la profecia d'Aznar de que Catalunya es trencaria des de dins?
La imputació de l'Artur Mas, la vicepresidenta, Joana Ortega i la consellera Irene Rigau ha provocat una mobilització de persones solidàries que també s'han autoinculpat. Aquests actes ajuden a mantenir encesa la flama, a recordar que el procés perviu, però no convencen del tot que anem plegats vers un desig comú. Manca disciplina puix que estem orfes d'un líder acceptat o d'un projecte ferm. Catalunya cada dia més vacil·lant, esmaperduda i enfadada.
