Finalment hi ha hagut fumata blanca. Pel camí les dues forces que potencialment poden liderar alternances a Catalunya han sofert certa erosió per l'espectacle donat. Però fins i tot sent moderats, ningú pot negar que el que representa CiU d'una banda, i el que representa i representarà ERC de l'altra, són determinants per configurar majories estables i homogènies. Per tant, el somni frontista de Camacho&Rivera d'agrupar l'antisobiranisme en una opció de govern, no podrà ser i, com deia aquell graciós, en quatre mots: és im-pos-si-ble.

S'ha volgut presentar interessadament o beatíficament, des del populisme antipartidista, l'estira-i-arronsa com una lluita de galls, egos o tacticisme. I francament, el camp de joc triat per Mas i secundat per l'ANC, de prioritzar el debat sobra la forma de llista, al debat sobre el programa, ha propiciat aquest petit desori. Ara, girem full. Però el que estava i està en discussió són els obsta?cles que cal superar per encertar en l'ordre i el temps del desafiament sobiranista; i com fer-ho, per no perdre base electoral, de cada partit i del conjunt, sinó guanyar-ne. I el calendari ja s'havia retardat prou per fer que unes eleccions immediates només fossin font d'inseguretat, i no garantien la puresa plebiscitària tan reclamada per Mas. Agradi o no, l'agenda de canvi de règim i, en alguns casos, de sistema, s'ha incorporat al debat polític. I si, fins fa menys d'un any, aquest era patrimoni de l'esquerra i l'acció popular sobiranistes, ara ha traspassat els Monegres i impregna el calendari de tot l'Estat. Està clar que caldrà obrir un nou front de competència legítima i sana amb els qui proposen, per enèsim cop, reformar l'Estat com a solució màgica als problemes democràtics, socials i fins i tot nacionals. És un dejà vu. I Pablo Iglesias no deixa de ser una rèplica del Felipe i l'Alfonso del final dels 70, capitanejant "els descamisados".

I en aquest marc, cal dir que l'acord ha suposat un triomf del ritme lent de Mas, per permetre-li refer el partit i no perdre els sectors més porucs de la base electoral. I també el del model Junqueras: llistes separades, amb perfil ideològic nítid, que en el cas d'ERC serà de socialdemocràcia rupturista, en batalla ideològica davant de les esquerres revolucionàries cupaires. I davant de les pseudorevolucionàries, que volen més que podran. Sentirem reiteradament a reptar els seguidors de la Syriza hispànica que diguin com es fa per canviar profundament un règim corrupte i, encara més, un sistema econòmic de profunds fonaments oligàrquics, sense desconstruir el principal fabri?cant d'oligarquia que és el mateix Estat?