El llarg i productiu matrimoni de conveniència entre Unió i Convergència toca a la seva fi perquè ja no és ni convenient ni productiu. Sobretot perquè un dels dos de la parella s'ha cansat de ser qui porta el pes de la casa a canvi de res o de ben poca cosa. A Girona posen l'exemple de la Diputació, que aquesta legislatura ha tingut les pitjors i més conflictives presidències de la història amb escàndols sexuals, econòmics i judicials pel mig. Una presidència que per quota van pactar que se la quedava el partit de Duran, i així els hi ha anat.
CDC ha arribat a la conclusió que Unió no és que no els aporti cap benefici electoral, sinó que directament resta. Una conclusió que des de fa anys sabia tothom menys Convergència (això sempre els passa a les parelles).
Últimament conversant per separat amb dos influents convergents, tots dos han fet servir la mateixa sentència: hem de trencar immediatament. Trencar per començar a fer retocs ideològics dins de Convergència, que els permetin apuntalar i reconstruir un partit que amenaça ruïna. A la direcció d'aquest partit són plenament conscients que ara mateix els aguanta la figura d'Artur Mas i el seu procés. El President és el seu gran actiu que evita que el vaixell naufragui, però al mateix temps saben que és el gran problema a curt i mitjà termini. Mas prové de la vella Convergència, la que mai s'ha atrevit a engegar Duran i els seus pinxos, ja sigui per ideologia o per secrets de cambra. En canvi, els nous dirigents de CDC, sortits d'una activa fornada de les JNC, fa anys que cultiven l'animadversió contra Unió. Són la generació freedom, que van segellar el seu compromís polític a finals dels 80 i principis dels 90 del segle passat. Una generació nascuda amb el Freedom for Catalonia dels Jocs Olímpics, possiblement el primer moment de desacomplexament independentista de Convergència, en aquell moment només representat per aquella canalla convergent que ara mana.
