Santi Vila és un dels representants de la nova fornada de líders convergents que podrien servir per donar la cara en la refundació del partit. Són joves, no estan cremats pels desficacis de 23 anys de pujolisme i són políticament atrevits. Aquest atreviment, a vegades, pot jugar a la contra. Això és el que crec que li ha passat al conseller de Territori. Santi Vila tenia un perfil clarament independentista fins que, una vegada instal·lat al Govern, va aconseguir canviar aquesta imatge quan es va posicionar al costat d'aquells que reclamaven més atenció als temes socials. Primer viratge del figuerenc. És a partir d'aquell moment quan el seu nom -al costat d'altres- comença a sonar com un dels possibles a rellevar Mas. Es pensa en ell com a alternativa en cas que la independència no arribi a Ítaca i es necessiti algú que encari la gestió del dia a dia. Aquest paper el condemna a un segon terme mentre el procés és viu. A més, Territori en època de crisi és una conselleria poc agraïda. Aquí és on fa el segon viratge que el torna a les primeres pàgines i a les tertúlies. Amb la bandera del patriotisme, fum clatellada a Esquerra i escombra de cop la foto d'home pragmàtic.
