El preàmbul està escrit: a Grècia la invocació a la sobirania nacional ha aglutinat més vots que el missatge de la por. Les primeres passes de Syriza: aliança amb un partit similar al d'Aleix Vidal Quadras, un govern sense cap dona i resurrecció de les bones relacions amb ortodoxes eslaus -russos i serbis-, França, i un nou amic, Xina, el banquer sobirà. L'economia pública, les mesures socials i humanitàries són prioritàries i l'actitud amb Brussel·les i països de l'euro, o sigui, els tenedors de 2/3 del deute grec -Alemanya, Itàlia, Espanya...-, o sigui, els seus socis, és arrogant i provocadora.
L'èxit grec i la proximitat de municipals i autonòmiques ha animat la confluència de l'atomitzada i deprimida esquerra radical espanyola. La llavor són moviments populars i socials plurals, per exemple, el 15-M i les PAH, que han donat llum a Podem i Guanyem, respectivament. Aliens a la voluntat d'IU i d'ICV, partits molt burocratitzats i institucionalitzats, però sí impulsats i esperonats per persones provinents d'aquestes organitzacions. El crèdit que han merescut tant els moviments socials com les organitzacions Podem i Guanyem els ha donat l'hegemonia i el lideratge dins el procés de confluència i ha trasbalsat tant l'espai de l'esquerra, com reanimat l'eix social en el debat polític català.
L'esquerra radical pot recuperar un espai històric a Catalunya i conquerir una desconeguda fortalesa a Espanya. La maniobra de la presidenta andalusa, que l'ha portat a obrir el cicle electoral quan per calendari el tancava, reanimarà les expectatives del PSOE. A Espanya no és previsible, per tant, que un nou actor substitueixi la socialdemocràcia en el joc bipartidista. És més fàcil preveure la presència de quatre franges polítiques. Ciutadans creix amb força i, si unifica el centre, pot capitalitzar el desgast del PP i obrir la possibilitat d'aliances.
