Els explico una història que, com totes, ja no s'explica vora el foc, sinó a la barra d'un bar, entre cerveses i cigalons. Un barceloní va cada cap de setmana al piset de la Costa Brava. Allà, els divendres a la tarda, compra diferents números d'un sorteig d'atzar, pensin en la Primitiva, els cecs, o qualsevol d'aquests.

Amb el pas del temps, el senyor de Barcelona agafa confiança amb el venedor. Ambdós coneixen els somnis de l'altre: la lluita diària i allò què esperen de la vida si canvia la sort. Una tarda, el barceloní li promet al venedor que, si li toca el sorteig, li pagarà el tractament en un hospital privat a la dona, que pateix una malaltia difícil de guarir aquí i que per tractar-la a Amèrica han fet assajos amb nous medicaments que han tingut èxit. Passen les setmanes, i al final, la sort somriu al senyor barceloní i el converteix en un home ric.

El venedor de loteria se'l troba per casualitat i el nou ric li diu que aviat tindrà notícies seves: és l'últim dia que el veu. Diuen a la població que el milionari s'ha comprat una torre a muntanya, a prop d'Andorra, i que no el veuran més. El venedor troba, decebut, el veritable rostre de les persones. L'esperit de solidaritat no només depèn de tenir diners per ajudar els altres, sinó que neix d'una convicció personal per compartir part de la riquesa perquè el conjunt de la societat sigui millor, i tingui accés a serveis que, com la medicina, l'ensenyament o la cultura no han de ser espais reservats als rics.

Si ens trobem tan sols en aquest món és també perquè ens manquen valors morals i socials: compartim el mateix vaixell.