Qüestionat per la seva fluixesa en el maneig dels assumptes exteriors de l'imperi, el president Barack Obama acaba de treure pit amb la molt més important assignatura de l'economia. Davant d'un Congrés que li és hostil, el rei del món es va ufanar l'altre dia que els Estats Units hagi creat en els últims quatre anys més llocs de treball que la suma d'Europa, Japó i totes les altres economies desenvolupades. Raó no li falta.

A diferència del que passa amb les tullides finances de la UE, és veritat que el PIB nord-americà va créixer d'un cinc per cent, amb els benèfics efectes que això exer?ceix sobre el descens de l'atur i el major moviment dels diners. Obama no ha fet, en realitat, una altra cosa que aplicar la recepta suggerida a Bill Clinton per un dels seus més espavilats assessors. Es diu -i potser sigui veritat- que James Carville va penjar al quarter general de campanya de Clinton un cartell en el qual podia llegir-se la frase: "Atén l'economia, ximple". Aquesta era la manera amb què aquell audaç assessor recordava al seu cap quin és el motiu que de veritat mou els que voten. Els diners que tenen o no a la cartera, naturalment.

Conscient que l'elector vota segons l'estat de la seva butxaca, l'assenyat Carville volia evitar d'aquesta manera que el seu candidat fugís d'estudi en lloc de centrar-se en els prosaics assumptes que de veritat impor?ten a la gent. Minúcies com el termini de la hi?poteca, el preu del lloguer, els diners per sortir de copes i, sobretot, la feina de la qual la majoria de la població obté el salari amb el qual pagar aquests vicis. Clinton va tenir en compte el suggeriment i la veritat és que no li va anar malament del tot. Tant és així que va derrotar contra el pronòstic de les enquestes George Bush (pare) i va esgotar els dos mandats que com a màxim estan autoritzats a exercir els presidents als Estats Units. Satis?fets per la bona marxa de la seva hisenda personal, els americans van obviar la incomoditat que pogués causar-los la immoderada afició de Clinton a confraternitzar amb les becàries de la Casa Blanca.

Sense becàries pel mig, això és el que ara ha fet Obama en recordar en el discurs sobre l'estat de la Unió que sota el seu mandat es van crear prop de dos milions de llocs de treball. I alguns d'ells en empreses que ni tan sols existien fa un parell de dècades, com ara Google, Ebay o tantes altres firmes de la nova economia cibernètica.

Igual que Clinton, el seu ben assessorat predecessor, l'actual president d'Amèrica del Nord sembla haver arribat a la conclusió que la gent vota, bàsicament, amb la butxaca. Quan l'economia va bé, l'elector tendeix a desentendre's d'altres assumptes, com ara la política d'afers exteriors en què ha patinat Obama o les intricades diferències entre esquerra i dreta que tant preocupen els polítics de segons quins països.

No tots ho entenen així, per descomptat. N'hi ha que pretenen substituir l'economia per la ideologia, en la creença una mica arbitrària que els conceptes -més o menys utòpics- poguessin servir d'aliment al poble. Potser no sigui aquest, encara que ho sembli, el cas d'Espanya, un país que històricament s'ha guiat pel refrany: Salut i peles, que la resta són punyetes. Aquí i a Washington, la pela és el que importa a l'hora de votar. Tot i que les enquestes no diguin això ara mateix.