En la infància de cadascú, sempre ben valorada, hi ha aquella descoberta de l'arc de Sant Martí, la joguina més misteriosa i ben programada que se'ns podia regalar; l'art de la seva màgia ens ensenya?va el catàleg dels sets colors, exactament. Més tard se'ns anava obrint la mostra del treball dels artistes de la paleta descobrint la personalitat dels colors, que a vegades van independents i a vegades van federats, amb totes les seves intensitats, dominis i prevalences. Aterrant al quotidià del llenguatge, els colors acompanyen la nostra vida: a tothom l'hauran deixat verd un dia de bronca; un petit avergonyiment fa tornar més vermell que una tomata; sempre s'ha parlat d'una novel·la rosa, de feliç acabament; un dia hem vist el gris resultat d'un examen, es pot passar una nit en blanc, i els fanàtics del futbol, quan s'avorreixen, diuen que el partit no té color.
Els escriptors aprofundeixen els matisos. M. Manent posa a la seva paleta arbustos d'una verdor fosca, una llenca de boira tènue i blava, teulades de color de volcà i òxid, oliveres de randa grisa. M. Vayreda escodri?nya tots els verds de l'Empordà, des del prat que regalima llum i quan la dalla hi treu perfum, fins al verd del mar que estranya tots els verds, majestuosos, solemnes, deserts. Així vivíem, acompanyats pels colors de l'arc de Sant Martí, apresos al cel de la nostra infàn?cia, com una segona naturalesa. I no hi havia gaire res més a tocar, ni a inventar.
Però ha sortit un invent. Resulta que uns tècnics en alta publicitat, màsters en algun tipus de sociologia, més o menys, han trobat un nervi principal d'allò que en podríem dir el consumisme a l'hora d'anar a comprar al súper. Diuen ara que l'apilament d'articles, amb un ordre, als grans magatzems, no és pas casual, tot obeeix a un perquè, i el consumidor no ho sap; però a més de la disposició als prestatges, la impressió dels colors té també un valor decisiu. Segons els experts, el color vermell és excitant, desvetlla compra, gene?ra activitat i energia; diu que es pot traduir per alegria, és a dir, cal omplir el primer sostre del carret de la compra. El blau és el color de la reserva i de l'allunyament, de l'infinit, molt apte per engrescar la clientela de les agències de viatges, perquè volen vendre allunyament. El verd, com no podia ser menys, és el nexe entre l'home i la natura, proporciona frescor i desig abundants, una bona recepta per ser pintada al prestatge dels articles de l'alimentació. Anem omplint el carret. L'embolcall groc sí que fa desorientar perquè diu que significa ira i covardia; no concreten si aquesta covardia es manifesta deixant l'article al seu lloc o si posant-lo al carret del súper. Els papers i plàstics de color violeta inciten al misteri i aristocràcia en l'adquisició; no es pas qüestió de que em tinguin per miserable: m'ho quedo. Els colors blancs fan comprar perquè són signe de pau i afirmació categòrica. Decididament, cap al carret. Els colors molt foscos no són recomanats per fer vendre, per les seves tristeses i negacions. La conseqüència és que els consumidors ens sentim atrets per l'imperi dels colors. A cada article, el seu color, no ens hi amoïnem. I amb això ja som a la caixa: "Quant és?". I el tiquet, aquest sí, és escrit en tinta molt fosca.
Fa quatre dies que tots cantàvem el No serem moguts. I mireu com hem acabat. Ara ens fan comprar amb l'esquer d'un color. Ara sense cantar, si això funciona així, som moguts. Ens mouen uns ressorts estram?bòtics que preparen els hams de la pesca de la publicitat. Pensant en l'esquer, em sembla que per aquí al mig hi ha una mà negra. No se'ns havia pas programat així, el negre no hi era, al nostre arc de Sant Martí.
