Aquests dies es veu a França el judici contra Dominique Strauss Kahn, exgerent del Fons Monetari Internacional (FMI) acusat de proxenetisme per haver-se suposadament beneficiat d'una xarxa de prostitució que, entre altres coses, utilitzava en orgies amb gent important. No és la primera vegada que aquest polític socialdemòcrata (que va ser favorit en els sondejos previs a l'elecció de l'últim president de la república francesa) es veu embolicat en assumptes tèrbols relacionats amb pràctiques sexuals delictives. Abans d'aquest judici, va protagonitzar un notable escàndol als Estats Units en ser acusat de violació per la cambrera de l'hotel on s'allotjava. Com a conseqüència d'això, va ser detingut per la policia a l'aeroport abans que pogués embarcar cap a França i després ingressat a la presó fins que una indemnització acordada amb la víctima i un reconeixement parcial de culpes li va permetre sortir del país. Després, ja a la seva pàtria d'origen, va tornar a ser acusat per una periodista d'assetjament sexual i d'intent de violació.

La peripècia judicial de Strauss Kahn, a més de revelar una perillo?sa tendència a la satiriasi (molt sem?blant per cert a la que exhibia l'inefable Silvio Berlusconi), va do?nar peu a especular amb la inter?ven?ció d'enemics polítics en les acusacions contra ell. Unes acusacions que tendeixen a explo?tar aquest costat ocult de la seva personalitat per desprestigiar-lo davant l'opinió pública i obstaculitzar la seva candidatura a la presidència de la república.

L'instigador d'aquestes maniobres hauria estat suposadament el llavors president francès, el conservador Nicolas Sarkozy, i qui va acabar sent beneficiari d'elles, François Hollande, company de partit del sàtir i actual president. Per cert, uns al?tres dos homes als quals se'ls alte?ra la sang en presència de dones ma?ques, encara que dins d'uns límits perfectament assumibles per part d'una societat com la francesa, de màniga sempre molt ampla amb els vaivens de l'amor.

Al marge de tot això, el que no deixa de cridar l'atenció és que els tres últims ge?rents de l'FMI s'hagin vist implicats en problemes judicials. Així, l'espanyol Rodrigo Rato, que va ser gerent d'aquest organis?me entre el 7 de juny de 2004 i el 31 d'octubre de 2007, està essent acusat de suposa?da falsificació de comptes, admi?nis?tració deslleial, altera?ció del preu de les coses i apropia?ció inde?gu?da per la seva gestió a Caja Madrid i a Bankia. I l'actual gerent, la francesa Christine Lagarde, està essent investigada, al seu torn, per un suposat frau en una causa en què també està implicat el conegut financer Bernard Tapie. Un financer que va ser ministre amb els socialistes, va rebre favors econòmics irregulars de la dre?ta i fins i tot va ser condemnat per corrupció quan, essent president de l'Olympique de Marsella, va comprar jugadors de l'equip adversari perquè es deixessin guanyar.

En un altre moment històric, el coneixement pel públic d'aquests fets hauria suposat una commoció moral, però ara ho contemplem com una cosa perfectament coherent. L'FMI va ser posat en funcionament el mateix any que va finalitzar la II Guerra Mundial per garantir l'expansió del capitalisme. La majoria dels seus pronòstics van resultar equivocats i molts dels països que van seguir els seus dictats van acabar a la ruïna. És lògic que tinguin aquesta mena de gerents.