Una de les coses que posa més nerviosos els espanyolistes -i als socialistes que els fan la gara-gara- és parlar dels Països Catalans. Quan em trobava amb un acreditat socialista gironí -tertulià en alguna emissora barcelonina-, em solia etzibar "encara creus en els Països Catalans"?, amb un to foteta. Se'l podria contestar com el que diu el patriota valencià Enric Tàrrega, "només els cretins diuen que els Països Catalans no existeixen". Fins i tot acreditats socialistes, com l'Ernest Lluch, "hi creien". És més, el mateix primer Partit Socialista havia promogut una Coordinadora Socialista dels Països Catalans.

Naturalment, diem-li com li diem -Països Catalans, països de parla catalana, Llevant ibèric, corredor mediterrani-, molt més enllà del nom, és inqüestionable que hi ha una realitat històrica, lingüística, cultural i fins econòmica que aplega en una mateixa realitat Catalunya, el País Valencià, les Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, el Carxe (Múrcia), l'Alguer i fins Andorra. Però Andorra -que és un estat independent- ja ens indica que l'al·lèrgia d'alguns a la idea -o el nom- de Països Catalans suposa que l'error és plantejar aquest espai com una realitat política -que és el que fa, per exemple la CUP-. La idea de Països Catalans només pot ser -com ja ho fou a l'Edat Mitjana, a través de la Corona d'Aragó- una idea confederal, i cada territori ha de tenir la seva completa autonomia política i els seus propis processos.

Dit això, és de cretins no admetre la realitat dels Països Catalans -com ho seria no admetre que Andalusia és Espanya-. Així ho han vist sempre els nostres grans escriptors, de Jacint Verdaguer a Joan Fuster, de Joan Alcover a Josep Sebastià Pons, passant per Jesús Moncada-de la Franja- a Pere Quart, que ens va emocionar amb aquests versos: "Una esperança desfeta,/ una recança infinita./ I una pàtria tan petita/ que la somio completa".

Els que neguen els Països Catalans, curiosament, saben que existeixen, i saben que aquesta és la nostra força -segons l'exemple de la mata de jonc-. Ramon Muntaner, a la seva Crònica (1328), va escriure: "E si negun me demana: "En Muntaner, quin és l'eximpli de la mata de jonc?", jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, et tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen, e si en llevats la corda de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys que sol un jonc hi romandrà". Per això la Constitució espanyola prohibeix els acords entre els Països Catalans. Ells ja saben per què!