Té força raó el director de cinema Fernando Trueba quan, en ser interrogat sobre el futur electoral del PSOE, diu que els seus dirigents estan fent tot el possible per convertir-lo en un partit irrellevant com ara és a Grècia el fins fa poc totpoderós Pasok. Una formació que, després d'haver ocupat el poder durant molts anys, en arribar la crisi financera i la ruïna econòmica, s'alia amb la dreta, accepta les imposicions antisocials de la troica i l'FMI, i provoca que per l'esquerra aparegui un moviment (Syriza) que acabi per ocupar tot el seu espai polític i accedeixi després a la presidència del govern per àmplia majoria. Un complet fracàs. Però la decadència de la socialdemocràcia europea no és d'ara. El retrocés i la pèr?dua del seu ideari social es podria dir que va començar amb l'as?sassinat del dirigent suec Olof Palme, aquell a qui odiaven els fran?quistes per haver fet una col·?lec?ta per als presos polítics espanyols. La mort de Palme el 1986, quan passejava per un carrer d'Estocolm sense escorta malgrat ser primer ministre del seu país, va ser un episodi tràgic que va commou?re Europa i encara, malgrat el temps transcorregut, no ha estat completament aclarit.

A partir d'aquí, es produeix una desviació ideològica en la socialde?mocràcia que es manifesta a Ale?manya amb el gir dretà de Shroeder i l'escissió per l'esquerra de Lafontaine; a Gran Bretanya, amb la "tercera via" de Tony Blair; a Itàlia, amb la fugida a Tunísia de Bettino Craxi i la posterior de?sa?parició del partit; a França, amb Hollande i el seu primer ministre Valls, que ha demanat la desaparició del terme socialista de l'emblema; i a Portugal, en fi, amb l'empresonament per corrupció del que va ser cap de govern José Sócrates. D'Espanya ja sabem que Zapatero va ser un gover?nant que va optar per defensar valors republicans (molt necessaris d'altra banda per moralitzar i endreçar la nostra vida pública) més que els pròpiament socialistes. I abans d'ell, Felipe Gon?zález (el que més èxit va tenir) podríem qualificar-lo de social-liberal. ("Hem hagut de fer nosaltres allò al que no es va atrevir la dreta", va dir per explicar la seva política e?co?nòmica i les seves reformes laborals).

Escric tot això, perquè no ha deixat de causar un notable descon?cert entre la majoria del seu electorat que el flamant secre?ta?ri general del PSOE, Pedro Sánchez, hagi acabat per signar amb el PP un pacte contra el terrorisme gihadista en el qual accepta, de moment, la inclusió de la cadena perpètua revisable ("presó permanent revisable", se li diu eufemísticament). L'acceptació d'aquesta figura penal suposa una fallida dolorosa, una més, de l'ideari socialista tradicio?nal per molt que se l'intenti dissi?mular amb la promesa que es derogarà quan el PSOE torni al govern i amb l'anunci que presentarà immediatament recurs en contra davant el Tribunal Constitucio?nal. D'alguna manera, aquesta conducta ambivalent del PSOE ens recorda aquella altra que va mantenir respecte de l'OTAN en els inicis de la transició. OTAN, d'entrada no, deia la pancarta socialista. Després, ja es va veure.