Dels considerats quatre profetes principals, a un d'ells, Jeremies, se'l coneix com el profeta de les lamentacions. En efecte, fa uns dies Duran i Lleida es queixava que TV3 no va cobrir a Girona un acte de la direcció nacional d'Unió. Però en comptes de queixar-se del mitjà, que demani explicacions als seus de Girona, des del president Cañada al qual només coneixen a casa seva a l'hora de dinar, fins a la diputada Surroca, la qual és incapaç de pronunciar una sola frase que contingui ordenadament subjecte, verb i predicat, tot i ser la responsable de comunicació del comitè de govern d'Unió.
Miri, senyor Duran, els mitjans de comunicació no només són una relació en un arxiu de correu electrònic. Se'ls ha de tractar al llarg de tot l'any, parlar-hi, considerar-los, facilitar la seva feina... Finalment, amb ells s'ha de construir una política de comunicació per contribuir a la necessària informació dels ciutadans i nodrir els criteris que els portin a votar lliurement. Ara bé, per fer això, s'han de tenir les persones adients, les persones que en saben, les persones a les quals se les considera per la seva trajectòria i fiabilitat. I això no s'improvisa. En aquests moments, Unió té a Girona el prestigi per terra a causa de l'estalinisme que practiquen Cañada i Surroca, que només saben actuar al dictat del gran timoner, tot oblidant la subsidiaritat que de sempre havia presidit el partit a terres gironines. I el més greu de tot és que resten dirigents, fidels a Unió, però no submisos, que podrien dignificar el partit a Girona. No fa gaire Montse Surroca va participar, com a responsable de comunicació del comitè de govern, en una tertúlia de TVE. Senzillament va ser vergonyós. Frases esvaides, inacabades, mal construïdes... Recordava la parla atribuïda als indis a les pel·lícules americanes. Xavier Dilmé podria fer de perfecte portaveu pel seu discurs, vocabulari, formació... A ell em referia, entre d'altres, quan parlava de bons dirigents a l'ombra.
Duran i Lleida és un nàufrag que s'enfonsa, però amb ell s'està emportant el prestigi del partit i les institucions, com és el cas de la Diputació de Girona, on l'actual president no és res més que simple testaferro de Joan Cañada que porta les seves diferències polítiques a programa de govern de Joan Giraut. Per culpa d'aquests dirigents Unió passarà a la història com el partit que ha presidit dues legislatures la Diputació de Girona: la primera i l'última. Toni Font, Joan Cañada, Montse Surroca... No són polítics de cap mena, malgrat els càrrecs públics i interns que ostenten. Són pura camarilla al servei d'un Duran i Lleida que té segrestat el partit a través d'aquests personatges. Ni Unió podia arribar a tan poca cosa, ni ells, a tant. Per tant, de què es queixa Duran i Lleida? Caldria dir-li que aquelles pluges van provocar aquest fang.
