El divendres, 30 de gener vaig ser obsequiat amb un dels millors regals que he rebut recentment. Es tractava d'una invitació de l'ANC per assistir a la conferència, vertaderament magistral, amb què ens va obsequiar, un dia abans de fer-ho a Barcelona, l'encara jutge Santiago Vidal. L'acte va tenir lloc al Teatre Municipal de Palafrugell, ple de gom a gom àdhuc l'amfiteatre. La dissertació de l'il·lustre jurista va constituir un vertader delit per a l'esperit i una glopada d'aire fresc i aclaridor que va inocular un renovat optimisme a tots els que vivim l'enterbolit procés secessionista que, en aquests moments, està vivint el poble de Catalunya.
El jutge Vidal va presentar a la vila del peix fregit un petit, però substanciós, tast de l'esborrany de la Constitució catalana que ha preparat juntament amb un equip de juristes format per tres jutges, mitja dotzena d'acadèmics i ell mateix. Es tracta d'un text constitucional d'un proper Estat català independent que li ha costat l'amonestació i amenaça d'expulsió per part dels seus col·legues, els jutges del Consell General del Poder Judicial.
D'aquest treball en voldria destacar una proposta com un dels punts més remarcables i força revolucionari -revolucionari en l'accepció de canvi- com és la de la prohibició, en el futur Estat català, de les majories absolutes, principi definit en l'article 41 de l'esborrany del document. Diu l'esmentat article: "Encara que un partit aconseguís un ampli percentatge de vots, se li adjudicarien només la meitat dels escons menys un, a fi i efecte de que no pugui ostentar una majoria absoluta".
Creuen el jutge Vidal i la resta de ponents de l'esborrany de constitució que, com va dir Karl Max, "el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament". Estan segurs que d'aquesta manera es garantiria la divisió de poders, ja que per poder governar el partit guanyador sempre hauria de negociar amb altres forces de l'oposició per conformar una majoria en el moment de les votacions. Al mateix temps, s'evitaria que fossin aprovades pel Parlament, sense previ consens amb les forces polítiques de l'oposició, lleis orgàniques tan impopulars com la de l'avortament, la reforma laboral, la nova llei de l'ensenyament, la de seguretat ciutadana, etc., sobre les quals, si s'aproven sense consens, sempre queda penjant l'amenaça que seran derogades tan bon punt assoleixin el poder els partits que hi varen votar en contra.
Sense entrar a valorar la bondat o falta de bondat d'aquesta innovadora proposta, el que sí veig clar és que del seu compliment els resultarà fàcil escapolir-se als partits polítics, federacions i coalicions. Només caldria que, de la mateixa manera que els fabricants d'electrodomèstics tenen marques blanques i els laboratoris farmacèutics medicaments genèrics, els partits amb vertaderes opcions de govern presentin separadament un sol dels seus "partits germans" per, entre els dos grups actuant com a candidatures separades, que en realitat serà la mateixa, configurar la cobejada majoria absoluta sense vulnerar la lletra de la llei. Així, el PSOE podria utilitzar el PSC; el PP, la Unión del Pueblo Navarro i Podemos, el català Podem. Més fàcil ho tindrien la Federació de CiU, Coalició Gallega, Coalició Canària o IU, atès que totes aquestes formacions estan integrades per una amalgama de partits.
Tal com deia el meu avi: feta la llei, feta la trampa, i tal dia farà un any.
