Del 29 de gener al 7 de febrer s'ha celebrat a Barcelona la desena trobada de novel·la negra (BCNegra 2015), convertida en un referent per a tots els entusiastes d'aquest gènere literari. Entre els actes de la setmana negra i criminal destacava el lliurament del X Premi Pepe Carvalho a l'escriptora Alicia Giménez Bartlett per, segons el jurat, "haver renovat la novel·la policíaca, aportant-hi una perspectiva femenina i feminista que ha estat pionera en aquest àmbit. I per haver creat dos personatges de ficció que han acabat obtenint el reconeixement i la difusió propis de les figures clàssiques del gènere".
Els personatges esmentats són la inspectora Petra Delicado i el seu inseparable ajudant Fermín Garzón, una excel·lent combinació de duresa i tendresa en la seva actuació professional. En altres paraules, són versemblants tal com exigia Raymond Chandler, uns dels pares de la novel·la policíaca.
De totes maneres, en el llibre Ningú vol saber, la versemblança s'esvaeix amb l'elecció de l'escenari d'una Barcelona de cartró pedra que contrasta amb la descripció d'una Roma lluminosa.
Quan un jutge ordena la reobertura d'un crim esdevingut anys enrere es desferma el descobriment del mal perpetrat per un ciutadà lliure de tota sospita i s'encadena amb venjances que s'emporten pel camí a víctimes innocents. Els qui podrien denunciar els fets callen per temor o desídia, en un trist paper d'encobridors. "Correm darrere la quimera d'eradicar el mal i restablir la justícia, però en realitat sempre som al mateix punt", confessa amb desànim la inspectora.
El mal té la seva arqueologia, pontifica la Petra. Una reflexió que assenyala a l'estol de malfactors que burlen les lleis sense rebre el càstig que mereixen.
De fet, la presència del mal en el món no és una qüestió anodina. Forma part de l'essència d'un sistema social que fomenta l'egoisme i la cobdícia humana en una cursa salvatge per posseir riqueses i conservar posicions de poder. Mentrestant la desigualtat adquireix quotes insuportables. En aquesta estructura social, la prerrogativa d'empaitar els malvats està en mans dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. És clar que, en la persecució dels delictes, s'ha de respectar la legalitat i s'ha de comptar amb la aquiescència del poder judicial. La violència institucionalitzada no és una patent de cors que permeti vulnerar els drets constitucionals.
És lloable, doncs que, a la novel·la, el jutge estiri les orelles a la inspectora que vol anar per feina i li recorda que "la lògica no es pot utilitzar en contra de cap acusat. Són necessàries proves, confessions...". Quina lliçó per als justiciers arbitraris instal·lats en els mitjans de comunicació!
