La política ho envaeix tot en aquest país nostre. L'altre dia, després d'haver-me sotmès a una petita operació de coll en un hospital públic -excel·lent, dit sigui de passada-, em vaig despertar a la sala del postoperatori, que també se sol anomenar la sala del despertar. Sense saber gaire bé on era, i encara embolicat en la boira mental de l'anestèsia, em van arribar unes frases confuses que no podia entendre bé. A poc a poc vaig poder distingir unes poques paraules: "No ho ha pagat tot a Hisenda", "la casta", "Monedero", "Podem". Quan vaig recuperar del tot la consciència, em vaig adonar que els ATS i els anestesistes del quiròfan estaven conversant sobre l'embolic fiscal de Juan Carlos Monedero, un dels fundadors de Podem.
Com que no tenia res més a fer, em vaig posar a escoltar el que deien. Aquells metges i sanitaris parlaven amb molta passió, comentant els entrellats legals del cas amb informació de primera mà. Fa deu o quinze anys, ningú hauria perdut el seu temps parlant d'un fosc assumpte fiscal en una sala del despertar, però els temps han canviat molt. Ara tots ens hem convertit en una estranya criatura, barreja de candidat a presidir el govern i d'expert tertulià que analitza signes cabalístics en una pissarra. I això mateix passava amb els metges i els sanitaris, que se sabien el cas amb pèls i senyals. Mentre escoltaven un CD d'Extremoduro -que per descomptat no és la classe de música que un desitjaria trobar-se en una sala del despertar-, tots comentaven el cas i donaven la seva versió. Van parlar dels 420.000 euros que Monedero havia cobrat i de la societat unipersonal que havia utilitzat per tributar molt menys a Hisenda. De fons sonava la veu ronca del cantant d'Extremoduro ("Como un extraterrestre se posa en el suelo/ y me ofrece regalos que trae de otros cielos"), i mentrestant una metgessa parlava de les diferents quantitats que un paga si ho fa com a persona física o a través d'una societat unipersonal, i un infermer comentava el que Monedero s'havia estalviat, i un altre es preguntava si allò era delicte o no. I mentrestant, al meu costat, en una altra llitera, una senyora a la qual li acabaven de fer una histerectomia llançava sorollosos gemecs pel dolor, a l'espera que li posessin anestèsia epidural, i jo escoltava i escoltava, meravellat, encantat, perplex.
De totes maneres va ser una experiència molt valuosa. Em va fer la impressió que aquells metges i sanitaris eren simpatitzants de Podem, o almenys ho havien estat, perquè aquell dia no tenien les coses tan clares. Un d'ells es preguntava com pensaven combatre els de Podem el frau fiscal, si entre ells mateixos demostraven tan poca predisposició a complir. Una ATS va adduir que no hi havia res il·legal en el que havia fet Monedero, i que a més això era el que feia tothom, començant pels futbolistes que guanyaven cent vegades més, però un altre li va contestar que tot el programa de Podem es basava a perseguir el frau fiscal, i que si un dels seus dirigents es comportava d'aquella manera, què farien els que només pensaven a salvar els seus diners com fos? I una altra noia, no sé si metge o ATS, va preguntar si era lògic que algú hagués de pagar més del 50% del que guanyava.
No vaig saber com va acabar la discussió perquè de seguida va arribar un zelador que va començar a preparar-me per portar-me a planta. A l'equip de música seguia sonant Extremoduro ("Le regalo una piedra/ recuerdo de la Tierra"), i la dona de la histerectomia, a la llitera del costat, seguia queixant-se amb laments cada vegada més queixosos. M'hauria agradat dir-li al zelador que aquella dona necessitava amb urgència que li possessin l'epidural, però jo tenia prohibit parlar i no tenia ni idea de com es podia dir allò a base de signes. A més, qui em faria cas? Rere el taulell, els sanitaris seguien discutint amb passió. Una ATS em va acomiadar fent un gest amb la ma, i vaig correspondre, i després em van internar per un llarg passadís.
Mentre avançàvem entre malalts i familiars i personal mèdic, vaig anar pensant en tot el que s'havia dit allà dins, sense deixar de recordar a la dona que gemegava al meu costat. Tothom parlava de Veneçuela i de retallades, d'impostos i de societats unipersonals, d'ètica i de legalitat, però allà hi havia la dona, a la seva llitera, retorçant-se de dolor, esperant, esperant.
