o deixeu que els fets us facin malbé un bon reportatge, solien advertir els periodistes de la vella escola als novells en l'ofici. El consell, una mica cínic, semblen haver-lo assumit ara els polítics que enlluernen els seus votants sota la promesa de lluitar contra la realitat, encara que aquesta no es deixi. De la manera com acaben de fer els de Grècia, per exemple.

Només prendre possessió del seu càrrec, el nou primer ministre grec es disposa a apujar fins a 750 euros el salari mínim i a reobrir la televisió de l'Estat tancada pels seus predecessors sota la creença -sens dubte exces?si?va- que era una font anual i inesgotable de pèrdues per al contribuent. La Borsa ha reac?cionat amb antipatia a tan generosa deci?sió, però això ja estava previst.

Aquestes mesures, sens dubte justes i necessàries, hauran estat rebudes amb el lògic entusiasme per la ciutadania. Si de cas, Alexis Tsipras ha pecat de prudència en fixar en només 750 euros el mínim salarial, quan el podria haver elevat fins als 1.500 o fins i tot als tres mil. Es coneix que en això ha sucumbit -tu també, Alexis- a les regles comptables que, en la seva crueltat, suggereixen que un no pot ni ha de gastar més diners dels que té en caixa. El Tsipras d'Atenes pertany, molt probablement, a aquest gènere de governants convençuts que n'hi ha prou amb un decret-llei per canviar el rumb de les coses. Es tracta d'una superstició molt estesa, fins i tot -o sobretot- entre la gent de pensament laic que teòricament haurien de desconfiar de l'existència dels miracles.

sembla imprescindible en una Grècia en fallida, ja en l'augment del salari mínim que tant estimularà les empreses del país, en el cas que encara en quedi alguna.

A despit de les teories una mica imperia?lis?tes que suggereixen la necessitat d'ajustar els salaris a la producció real, Tsipras ha arribat a la convicció que n'hi ha prou amb un decret governamental perquè els sous pu?gin com l'escuma. Poc importa a aquests efectes que el contracte de treball, com el de matrimoni, sigui cosa de dos. I que ni tan sols un decret -amb tota la seva força coercitiva- sigui suficient per obligar l'empresari a contractar treballadors que no pot o no vol pagar.

Aparentment convençuts, com tants altres, que el Govern obra prodigis sense més que estampar la seva voluntat al Butlletí Oficial de l'Estat, els nous peixos grossos de Grècia han decidit que la realitat no s'oposi als seus projectes. Si no hi ha diners, es treu un decret que els inventi, de la mateixa manera que els vells reporters prescindien dels fets quan aquests amenaçaven de fer-los malbé un bon reportatge.

Sota aquest mateix concepte, res no impediria a qualsevol govern -com el d'Atenes, per exemple- dictar lleis que prohibeixin el mal temps o esmenin parcialment la llei de gravitació universal perquè no plogui a bots i barrals. Infeliçment, la llei de la grave?tat seguirà existint per més decrets que es publiquin contra la seva vigència. Excepte, potser, a Grècia o a l'Espanya on tot ho podem.