Quan t'acostes a la quarantena (curiós, per cert, que la proximitat del 4 es digui igual que l'aïllament per contagi viral), se sistematitza un fenomen social que, juntament amb els casaments i les calçotades, va adoptant un protagonisme inesperat: el retrobament amb antics companys d'escola. No és ben bé espontani, perquè acostuma a coincidir amb efemèrides acadèmiques o perquè algú pronun?cia la paraula "sopar" en el context més adequat. Però si fa uns anys la complexitat de la majoria d'agendes feia inviables aquestes ànsies sobtades de veure's i s'acabaven diluint com llàgrimes en la pluja, ara hi ha dues vies virtuals molt efectives per mantenir-les vives: la pàgina de Facebook tancada i exclusivament dedicada al tema (i que té, a més, la voluntat indissimulada de rastrejar o atraure aquells a qui s'ha perdut la pista) o el grup de Whatsapp.

D'acord, la cosa té contraindicacions, perquè al capdavall tendeixes a endreçar persones i situacions en calaixos de la memòria que a vegades es tornen molt recòndits, i et pot passar això tan entranyable de comunicar-te amb gent que no aconsegueixes recordar. També et genera un cert desconcert, perquè et trobes confrontat a l'evidència que el que t'unia a tota aquesta fauna era més la coincidència en el temps i en l'espai que no un veritable afany de coneixement. Dit d'una altra mane?ra, els vas conèixer, sí, però ara ja no saps qui són.

Però també té virtuts, per descomptat. I la principal de totes elles és que hi ha, en els relats compartits, en les anècdotes reviscudes, una gran manera de recrear-te a tu mateix, de fer-te un "selfie" existencial que et recorda els camins que vas agafar (o obviar) per arribar a on ets ara. Hi ha, en aquests companys d'infantesa, un mirall d'un determinat Tu, un que no tornarà però que sense ell no s'entén qui ets. Als rostres d'aquestes persones hi entreveus jocs furtius, converses espontànies i primers enamoraments. També mals moments, eternes frustracions i fracassos eventuals. Són, en definitiva, un recordatori de la vida que havies somiat, la que tens i la que encara aspires a tenir. Ben retrobats, doncs.