Vivim en una societat oberta, entenent com a tal aquella en què cap veritat particular gaudeix de l'estatus de veritat oficial. Això exigeix una convivència de totes les veritats i el respecte de totes les que no s'oposin frontalment als drets fonamentals de tots i cadascun dels éssers humans. A la llum de l'experiència històrica sembla evident que el respecte sense llibertat resulta impossible. Però no menys evident és que la llibertat sense respecte esdevé intimidació, violència moral, humiliació. La nostra Constitució ha trobat en el seu article 10 una bella fórmula expressiva de la necessària harmonia entre llibertat i respecte: "La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l'ordre polític i de la pau social".
Així, doncs, no hi ha cap llibertat absoluta, ja que totes es troben limitades per les llibertats alienes i pel bé comú. Per exemple, el dret de vaga no comprèn la creació de piquets coactius i la interrupció de les comunicacions; la llibertat d'expressió no fa lícites la injúria i la calúmnia; la llibertat d'informació no permet difondre la vida privada si no té interès públic, etc. Tot això hauria de resultar ja ben sabut i és el que ensenyem en profunditat en les Facultats de Dret. Ara bé, els crims comesos recentment per dos gihadistes a la redacció del setmanari parisenc Charlie Hebdo han tornat a posar en relleu la dificultat de perfilar les fronteres d'aquestes llibertats, especialment en una societat que és ja clarament multicultural. La República francesa, tan racional i laïcista, assisteix sorpresa a un conflicte que fa una generació no hauria arribat a semblant virulència: el que oposa a uns antireligiosos i càustics vinyetistes i els creients de diverses confessions, especialment els musulmans.
Però, és aquest un conflicte per la preservació d'una societat democràtica i oberta? Al meu parer, no. En l'afer Charlie no és la llibertat d'expressió allò que es troba en perill, sinó el monopoli de la violència per l'Estat, posat en qüestió per abominables actes de venjança privada. L'"humor" gruixut, groller i prepotent de Charlie no fa més lliures els francesos. Sota la bandera de la llibertat d'expressió s'amaga el pretès dret sense restriccions a vomitar bilis sobre les creences dels altres. Certament, els qui se sentin ofesos han d'acudir als tribunals de justícia, no fer servir el kalàixnikov. Per això dic que no es tracta d'un problema de llibertat d'expressió, la qual només es veuria afectada si l'Estat tractés d'imposar la censura prèvia.
Excepte els filisteus més adotzenats, tots perseguim amb més o menys intensitat trobar el significat de l'existència humana. Abordar aquesta recerca mitjançant la religió no mereix ser escarnit. Emprendre a través d'una religió immanent com l'ateisme o qualsevol altra forma de pensament ideològic tampoc ha de ser vituperat. El nostre Codi Penal castiga la provocació a la discriminació, a l'odi o a la violència contra grups o associacions per motius "referents a la ideologia, religió o creences" (art. 510.1). També sanciona "els que, per ofendre els sentiments dels membres d'una confessió religiosa, facin públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol tipus de document, escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies, o vexin, també públicament, els qui els professen o practiquen". I afegeix que "en les mateixes penes incorreran els que facin públicament escarni, de paraula o per escrit, dels qui no professen religió o creença" (art. 525). Sorprenen aquestes previsions punitives? Només als que confonen la llibertat d'expressió amb la vomi?tada grollera contra el més íntim de les consciències alienes. Humiliar els altres per les seves creences no és defensar la llibertat, sinó exercir la fanfarroneria.
Curiosament, l'atac vexatori a les creences religioses constitueix també un atac al relativisme, base del pluralisme propi d'una societat democràtica; atac que es produeix des de les altures olímpiques d'un dogma pretesament desmitificador, però en realitat supremacista i intimidatori, completament oposat a les virtuts republicanes. "Tot home que valora per a si la llibertat de consciència -va escriure Thomas Jefferson, un dels primers presidents dels Estats Units i redactor de la seva Declaració d'Independència- ha d'oposar-se a la invasió de la dels altres".
Finalment, la islamofòbia que el radicalisme gihadista suscita no és una actitud justa ni intel·ligent. Cal europeïtzar l'islam que viu a les nostres societats, és a dir, fer-lo passar pel sedàs valoratiu de la Il·lustració; però aquesta empresa ha de partir del respecte a les creences dels musulmans i d'aquelles manifestacions de les mateixes que no s'oposin als drets fonamentals, els quals per descomp?tat resulten irrenunciables, perquè la dignitat humana no es pot trepitjar invocant singularitats culturals ancestrals ni suposats mandats religiosos.
I una altra cosa: la islamofòbia (instigada des de grups populistes o directament feixistes, però també per humoristes sedicentment progres acostumats a la impunitat dels seus vòmits) oculta sovint la crua qüestió social, la marginació dels barris perifèrics, la manca d'oportunitats vitals dels musulmans residents a Europa. Ho deia fa poc el primer ministre Manuel Valls: a França hi ha "un apartheid territorial, social i ètnic". Desgraciadament, al gihadisme suïcida que de vegades sorgeix d'aquests guetos es respon pels governants amb la retallada de les llibertats de la ciutadania sencera, no amb programes d'integració (treball, educació, salut). Per a això mai hi ha diners. I menys ara, en una Europa neoliberal dirigida tirànicament des de Berlín i Brussel·les. Cada vegada que veig Schäuble i el president del Bundesbank, Jens Weidmann, pontificar sobre les virtuts de l'austeritat letal, no puc evitar pensar en Auschwitz. I llavors sóc jo el que vomita.
