Quan comença el 2015 sembla que el futur d'Europa planteja més dubtes que la mateixa evolució geopolítica del món, tot i que potser el que ha passat a Grècia contribueixi a aclarir el panorama. M'explico, entre l'ampolla mig plena o mig buida, em quedo amb la primera i sé que alguns diuen que un pessimista és un optimista informat però, què volen? A part de la mort penso que gairebé tota la resta pot tenir solució i en això coincideixo amb el vell Gramsci, quan anteposava l'optimisme de la voluntat al pessimisme de la raó.
Ve tot això al cas de les eleccions ?gre?gues sobre les quals tant s'ha escrit per especular sobre l'èxit de Syriza, estranyar-se davant la seva aliança amb la dreta nacionalista dels Grecs Independents, inquietar-se amb el tercer lloc dels feixistes d'Alba Daurada, sorprendre's per les seves simpaties cap al Kremlin (un altre guanyador d'aquestes eleccions), i preocupar-se pel futur de l'euro i de la Unió Europea. En coherència amb el meu costum de mirar el vi que queda a l'ampolla i no el que ja m'he begut i com que plorar sobre la llet vessada no porta enlloc perquè ja és irrecuperable, penso que el que ha passat a Grècia pot acabar sent bo per a Europa i per a Espanya.
No és que m'alegri la victòria de Syriza i menys encara m'agraden seus companys de govern homòfobs i xenòfobs alhora. Si em quedava algun dubte, me l'han dissipat els que han aclamat la seva victòria: UKIP, el Front Nacional (FN), Podem, el Partit dels Finlandesos o Alternativa per Alemanya, entre d'altres. "Digue'm amb qui vas i et diré qui ets", i a mi aquesta companyia no m'agrada gens tot i que també es cert que hi ha gustos per a tot.
El resultat electoral és comprensible perquè el cost social de les mesures que Europa ha imposat al país hel·lè és aterridor. A un amic grec li han reduït la seva pensió de jubilació en un 66%. Però que ho comprengui no vol dir que ho disculpi, ja que els únics culpables són els mateixos grecs, que han gastat per sobre de les seves possibilitats i a més ens han enganyat a tots durant molt de temps falsejant la seva comptabilitat. Avui el deute grec arriba al 177% del seu PIB i això no hi ha qui ho pagui i menys encara amb les altes taxes d'interès que els mercats demanen a Grècia.
Tot i això, no tot és negatiu: en primer lloc perquè aquests resultats introdueixen aire pur en el sistema, mostrant que els grecs ja no poden més amb els polítics i els partits tradicionals (Nova Democràcia, Pasok), que els han portat a aquesta situació. Estan farts del sistema clientelar, corrupte i mentider i volen canviar. És un avís per a navegants i a Europa n'hi ha molts que l'haurien de tenir en compte.
En segon lloc, perquè ha quedat clar d'una vegada per totes que el disseny institucional de la Unió Europea no és l'adequat i es troba en l'origen de molts problemes actuals. Warren Buffet diu que quan baixa la marea es veu qui neda nu i la crisi ha destapat moltes vergonyes que havien romàs ocultes en èpoques de vaques grasses. D'aquí l'actual desencís amb la mateixa idea d'Europa. Ara sembla obvi que una Unió Monetària no podia funcionar bé sense unions fiscals o bancàries, o sense un Banc Central amb poders similars als de la Reserva Federal americana, com Krugman no para de repetir. Avui, els Estats Units estan sortint millor de la crisi que ells mateixos van començar, creixent al 2,7%, i la seva taxa d'atur està en el 5,7% (la meitat que la mitjana europea).
En tercer lloc, també queda en dubte la política alemanya d'austeritat i de reformes estructurals per combatre dèficit i deute, subjectant fèrriament la inflació i mantenint l'euro baix per mantenir superàvit en comerç exterior. Aquesta política ha partit en dos el continent en fer pagar un preu molt alt els països del sud, encara que sigui positiva la recent decisió del Banc Central Europeu de comprar deute sobirà. Merkel s'enfronta a eleccions regionals a Hamburg i Bremen i està pressionada per la dreta d'Alternativa per Alemanya, però ha d'adonar-se que la seva política és insostenible si no vol que Europa salti pels aires.
En quart lloc, si Syriza decidís no pagar i altres ho copiessin, el sistema s'enfonsaria i hauríem llençat l'aigua de la banyera amb el nen a dins. Bona nit i tapa't. No és una opció. Però mantenir les actuals exi?gències d'austeritat afegeix llenya a la caldera dels descontents i fa que els partits antieuropeus guanyin suports. El 2017 el Regne Unit podria votar sortir d'Europa i a França un partit feixista, xenòfob i euroescèptic com és el FN podria portar Marie Le Pen a l'Elisi. El FN vol sortir de l'euro i d'Europa i això deixaria el projecte europeu ferit de mort perquè França no és Grècia.
Això vol dir, com a cinquena conclusió, que l'única solució és negociar i tots hauran de cedir alguna cosa. Caldrà seguir reformant i estrenyent-se el cinturó però amb més flexibilitat que fins ara, i caldrà pagar encara que amb més terminis i amb menys interessos en la línia que defensen Hollande i Renzi. I rellançant la producció i el consum encara que pateixi la inflació. Puntes de coixí que exigeixen polítics fins.
Finalment, penso que el que ha passat a Grècia tindrà influència a Espanya però no sé si amb el tic-tac que anuncia Iglesias. El 1975 va començar a Espanya una Transició en la moderació de la qual hi van influir els excessos de la revolució portuguesa dels Clavells, de la mateixa manera que el 1982 el triomf electoral de Felipe González es va veure temperat pels inicials errors nacionalitzadors de Mitterrand. Ara pot passar una cosa semblant. Si Syriza fa les coses bé, moderarà els excessos de Podem però si ho fa malament, ficarà la por al cos dels espanyols i el condemnarà a la marginalitat. Sempre guanyem.
