Antoni Puigverd és un escriptor conegut sobretot per les seves col·laboracions, sempre lúcides i aprofundides, als mitjans de comunicació, però ens perdríem un aspecte decisiu de la seva personalitat si deixéssim de banda els seus excel·lents poemaris (Vista cansada, 1989; Curset de natació, 1991) o les seves novel·les, magnífiques i inquietants (Paper de vidre, 1993; La gàbia d'or, 1999). Tota la seva obra ens interpel·la, esquiva elegantment la resignació, reflecteix exigència, rigor, densitat humana.
Ara ens ofereix a La finestra discreta. Quadern de la roda del temps -un títol que evoca una pel·lícula d'Alfred Hitchcock, un llibre de Josep Pla i unes cançons d'Espriu sobre el pas de les hores- un inventari exquisit de pensaments, d'impressions, de fragments de vida que, agrupats per mesos, ens duen en l'onada incessant de vaivens dels dies des de la ironia a la tendresa, sempre amb una subtilesa essencial, fugint d'exhibicionismes i de pontificacions, des de l'elaboració d'un plat de pollastre amb naps en el seu punt just a un record d'infantesa, des d'una consideració sobre Bach i Mozart al perfum d'unes flors que desvetllen en nosaltres la consciència del cicle de les estacions. Observador atent, assaboreix el dibuix de la llum sobre el paisatge, desxifra el gest precís de cada instant. D'un humanisme ric de matisos, la seva mirada no es queda mai a la superfície.
A La finestra discreta alternen anotacions de lector de clàssics i aportacions incisives sobre cultura popular, evocacions històriques i anècdotes quotidianes. Antoni Puigverd ens hi defensa que l'ibèric pur, excels, s'ha de menjar sol, sense acompanyament de pa amb tomàquet. I ens trasbalsa quan escriu sobre Sense destí del premi Nobel Imre Kertész: "Les pàgines del monòleg final de Kertész toquen el nervi més íntim: la falta de sentit de la tragèdia humana. No he llegit mai res tan impressionant". Polièdric, Antoni Puigverd se'ns mostra a La finestra discreta com un home vital i com un savi descarnat. I tanmateix hi reivindica la mirada compassiva de Joan Sales a Incerta glòria, una de les novel·les de més alè de la literatura catalana. Ens en diu: "No vol utilitzar la guerra: vol entendre-la". Tota la bellesa i tot el dolor en un sola pàgina, d'un sol glop. La finestra discreta és un llibre que neix del present i que el descriu, però que hi reconeix l'empremta determinant del passat.
A la coberta del volum, una pintura d'un admirable artista contemporani, Lluís Marsans, mort el dia 16 de gener: flors, una partitura, un text manuscrit... La memòria que som i que ens explica a través del que ens commou, del que roman.
Antoni Puigverd a La finestra discreta proclama l'honestedat saludable del dubte i afirma la responsabilitat individual, però alhora ens convida a sentir la vitalitat radical de la naturalesa pura en un doll d'aigua fresca i l'emoció davant de l'infinit d'un cel nocturn: "Surto al balcó a respirar la nit. El cel és una pissarra on encara queden rastres de guix. Entre els núvols, la lluna com una moneda d'or".
