Surten d'escola uns nens disfressats d'indis, no sabem si sioux o arapahoes. Al seu costat, una nena més grandeta duu unes banyes de dimonieta i el trident que fa servir en Pere Boter: no veig si duu també la cua endimoniada. Es respira Carnaval. Ens cal el Carnestoltes per comprovar, alleugerits, que la natura segueix fent el seu cicle de la vida i que, després de l'hivern econòmic, arriba la primavera del desglaç.

Hem sobreviscut i donem gràcies al pare Brussel·les i la madrastra Merkel. Diuen que les disfresses de moda són les d'executiu o polític amb vestit de ratlles, a la manera de les presons antigues americanes, l'actualitat obliga, i la careta del petit Nicolás. Nicolás, el nostre jove aprenent de comissionista que marxa dels locals de moda sense pagar, mereix una pel·lícula de l'Spielberg, el seu títol: The little Nicholas, Le petit Nicolas, la versió francesa. El Carnaval tot ho cura, a Platja d'Aro o a Roses.

Les agrupacions i penyes treballen arreu durant mesos per disfrutar d'aquestes dates, per emular la marxa infinita dels brasilers. Ni el dictador Franco va parar als rossincs la seva celebració foteta. Tampoc poden amb ella les tramuntanades o la pluja, punyetera, que aigualeix les desfilades. La festa s'estén de la Jonquera a Sant Feliu, de Girona a l'Escala i Portbou, que tanca les celebracions i les allarga el màxim possible.

Ens cal ser un altre home, una altra dona, canviar de sexe, de condició; de planeta, si m'apuren. Ens cal sortir de nosaltres mateixos per acceptar millor el pas del temps i la nostra sort, que mai és tan esclatant com voldríem.