Sosté el prestigiós urbanista Bernardo Secchi en el seu llibre pòstum La ciudad de los ricos y la ciudad de los pobres que el fenomen de la desigualtat comença a afectar fins i tot l'espai disponible. Les classes d'economia més feble s'amunteguen als ruscos edificats a l'extraradi de les ciutats, alhora que les benestants tendeixen a tancar-se en les seves pròpies urbanitzacions privades. El finat Secchi es referia a Amèrica, naturalment.

Són més de setze milions de persones les que, només als Estats Units, viuen en aquests condominis -"barris tancats" a Llatinoamèrica- que en opinió de l'urbanista són la negació de la ciutat. Secchi no fa, en realitat, una altra cosa que traslladar al camp de l'urbanisme les teories -tan en boga- de Thomas Piketty sobre la creixent desigualtat d'aquest món en el qual els rics ho són cada dia més a la vegada que els pobres aprofundeixen en la seva misèria.

Aquesta tendència bipolar cap als extrems dóna lloc, pel que fa a l'habitatge, a una "injustícia espacial" fundada en el molt dispar nivell d'ingressos de la població. Tant és així que la ciutat, originalment concebuda com un lloc d'integració social i cultural, s'ha convertit durant les tres o quatre últimes dècades en una "potent màquina" d'abolició dels drets de les persones. La causa d'aquesta desgràcia seria, en opinió de Secchi, l'expansió il·limitada de les àrees urbanes sense altra regla de govern que la del mercat. Les lleis de l'oferta i la demanda, tan útils en altres rams de l'economia, van degenerar en especulació urbanística sota l'empara de les autoritats, sobretot les municipals.

Alguna fe d'això en pot donar Espanya, país que encara està paint -i no gaire bé- l'enorme empatx de totxo patit durant els anys d'or de la bombolla immobiliària. A diferència del què passa a l'Amèrica de les urbanitzacions privades, aquí no es va tractar tant de desigualtat com d'excés. Es van folrar, certament, les grans constructores, els taurons del formigó i els regidors d'Urbanisme; però també hi va haver guanys per als particulars que compraven i venien pisos com en un joc del Monopoly a escala real.

La ressaca d'aquell festí és un paisatge d'edificis en esquelet i pisos buits que va deixar, a més, una milionària collita d'aturats contra la qual els governs intenten lluitar amb més voluntat que encert. Paradoxalment, la crisi de la construcció ha igualat gairebé tots els espanyols en la desventura, a despit de les teories sobre la desigualtat creixent.

Tampoc és gaire aplicable a Espanya la tesi de Secchi que atribueix a la primacia de la inversió privada sobre la pública la causa de la "injustícia espacial" que augmenta les desigualtats entre rics i pobres. Original en això com en tantes altres coses, aquest país es va caracteritzar precisament per una desmesurada -i sovint innecessària- despesa pública durant el llarg miratge del totxo. Aquí han quedat com a testimonis d'aquell monumental disbarat els aeroports sense avions, els auditoris pansits per falta de públic i les llustroses voreres per a gaudi de la multitud de desocupats que ens va deixar la bombolla.

Comparades amb això, les preocupacions de Secchi pel paper desintegrador de les urbanitzacions privades ens queden una mica lluny, la veritat. Això encara no és Amèrica, encara que de vegades ho sembli.