Assemblea Nacional Constituent de 1789-1791.

- 14 juliol del 1789: Presa de la Bastilla.

- 1789: Inici de l'abolició del feudalisme; Declaració dels Drets de l'Home i de Ciutadà; les propietats de l'església passen al servei de l'Estat i la Nació

- 1790: Decret d'abolició de la noblesa i els títols hereditaris.

- 1792/92: Assemblea Legislativa.

- 1792: Destitució dels ministres girondins; primera fase de la Convenció Nacional.

- 1792/93: Execució del rei Lluís XIII.

- 1793: Creació del Tribunal Revolucionari Especial i de Salut Pública; segona fase de la Convenció (El terror); assassinat de Marat; abolició definitiva del feudalisme; execució de M. Antonieta; arrest i execució dels girondins hebertistes i dantonistes; Termidor s'inicia amb l'execució dels jacobins Robespierre, Saint Just i el seu famós club serà clausurat.

- 1797: Execució de Babeuf, el primer comunista europeu.

- 1795: El Directori comença la fase contrarevolucionària de la gran burgesia, que a través del general Bonaparte, futur Napoléo, defensaran aferrissadament les seves conquestes classistes enfront a les restes de l'Ancien Règime monàrquic, clerical i feudal. I per aquest motiu lluitaran per imposar les seves idees de la revolució liberal-burgesa capitalista per tot Europa, on es crearan uns nous estats-nació al servei de la lliure empresa, comerç mercat, fins l'actual M.C.E.

Des de fa molts anys som apassionats lectors dels principals historiadors de la Revolució Francesa. Destacarem primer els neoromàntics, èpics i utopistes com Victor Hugo i en Michelet. I en especial els vells marxistes francesos com Jaurès, LefebreSadoul, i etc. El motiu que avui retornem sobre aquesta problemàtics històrica és la recent lectura de diversos libres, destaquen La Revolució Francesa del 1789-1799, de Peter McPhee, historiador australià, que davant l'ofensiva revisionista durant el passat bicentenari d'aquella revolució, una sèrie d'historiadors de la nova dreta neoliberal postmoderma, capitanejats pel polèmic Furet, són contestats per McPhee des de posicions socials crítiques a favor del poble menut, dels de baix, la gran massa del món rural, pagesos i els treballadors artesans de les primeres fàbriques de les grans ciutats de França, els quals malgrat el triomf de la burgesia francesa no es van beneficiar pels seus suports per enderrocar l'Antic Règim i seguiren explotats igualment, tardant tant homes com dones a tenir el dret a votar àdhuc a tenir representació parlamentària, fins a finals del segle XIX i principis del XX.

L'altre llibre a comentar és Balzac i la comèdia humana, de Carles Pujol, un dels nostres novel·listes de capaçalera juntament amb Stendhal. De Balzac, autor de més de cent novel·les, cada any se'n reediten algunes, és una paradoxa la nostra passió balzaquiana, per un escriptor aparentment burgès legitimista, realista, neoromàntic i visionari. I amb aixó coincidim amb els nostres mestres Marx i Lucacks, grans admiradors de Balzac, a qui consideraven el romancier més crític i despietat en explicar el nou tarannà materialista, mercantil i rapinyaire de la nova burgesia francesa, capdavanters del nou esperit capitalista europeu.

A través de diverses novel·les comentarem el rerefons més històric, real, quotidià i humà de la brutal lluita de classes de la nova França burgesa; Balzac ens retrata sense concessions una societat que està impregnada del més ferotge culte a l'individualisme i al diner. Una de les seves millors obres és Eugènia Grandet, on hi ha el retrat d'un arribista i avariciós burgès paranoic.

A part, destacarem la novel·la Les Chouans, sobre els camperols contrarevolucionaris de la Bretanya, que van ser durament reprimits pels jacobins parisencs. Tot i que Balzac era un romàntic i alhora realista, idealitzà els decadents i egoistes nobles com els bons de les novel·les. I és brutalment realista i hipercrític amb els "dolents" burgesos, presentant-los al llarg de quasi totes les seves obres, destacant els arquetips dels exrevolucionaris, camaleons de la política que se salvaren de totes les escabetxines, com els cèlebres Talleyrand, Fouché, Barrés, etc.

I un cop més, a través dels nostres admirats Balzac i Stendhal, acabarem denunciant el món dels grimpadors, que han creat una societat on l'únic valor i l'únic mitjà per triomfar són els diners, en la nova societat corrupta, com reflexiona el primer al final d'una de les seves novel·les, en el personatge Biroteau, que diu: "Sols se'ns castiga per les nostres bones accions, sols hi ha un mitjà per grimpar que va posar en pràctica Napoléo, doblegar-se i avançar arrossegant-se, i sobretot no tenir cap convicció ideològica ni moral". És la base d'una societat de corruptes que té com a únic ideal i interès el poder, per enriquir-se i consumir.