Si Jordi Pujol es morís un dia d'aquests, i no és que ho desitgi però ja té una edat i està sotmès a molta tensió, ens trobaríem amb més d'un un embolic, així que més val que els resolguem ara i aquí, sense presses. El primer, el funeral. Fins no fa gaire la majoria de convergents haurien apostat per un carro estirat per sis cavalls negres amb crespells de dol, seguit d'una orquestra simfònica tocant el rèquiem de Mozart. Les darreres revelacions descarten tanta parafernàlia, però entre això i cremar les seves despulles en la clandestinitat, recollir-les amb una escombreta i llançar-les al contenidor marró, es podria trobar un terme intermedi.

Més dificultós serà saber què hi ha de cert en les seves memòries. Triar el gra de la palla. Si un menteix durant 34 anys seguits, bé podria ser que ho hagués fet en algun momentet més mentre redactava la seva biografia. Els famosos fets de Palau, per exemple, se'ns han venut gairebé com una presa de la Bastilla quan no van ser res més que uns fulls volants llançats per quatre fills de la burgesia catalana que res no havien de témer. Una gamberrada, ja se sap que tots els adolescents en algun moment necessiten fer ?empre?nyar el pare. Les tortures de les quals Jordi Pujol sempre ha procurat no parlar precisament per dotar-les d'una aura misteriosa serien -si va ser- una bufetada mentre el comissari agafava el telèfon per avisar el senyor Florenci Pujol que vingués a recollir el seu fill.

- "Aquí tiene a su hijo, don Florencio. La que ha armado el chaval."

- "Gracias, comisario, una buena hostia le tenían que haber dado, la que su madre no me deja darle a mi".

- "Quite, quite, don Florencio, ya sabe que somos una policía moderna y sabemos a quién se ha de pegar y a quién no".

- "No sé qué haremos con este niño. En fin, dele recuerdos a su señora. I tu passa cap a casa, que ja parlarem. Burro! No havies de ser a Andorra obrint aquell compte?"