Dit sigui d'entrada que m'abono (com gairebé sempre) a la teoria de la conspiració: sóc dels que pensen que el controvertit maquillatge d'Uma Thurman, i la posterior tempesta mediàtica a propòsit del seu presumpte canvi de cara, és una estratègia d'autopromoció perfectament calculada. Però més enllà dels veritables objectius de l'actriu, la lectura més apassionant del que ha passat no té tant a veure amb ella com amb el missatger i, de retruc, amb nosaltres. Quan Thurman apareix en públic amb la seva màscara (perquè era exactament això, una màscara més visible de la que s'acostuma a portar quan es té vida pública), automàticament s'activa el protocol previst en temps d'immediatesa virtual. Algú li fa la foto, algú fa la primera piulada i algú escriu un primer article. En tots els casos, la descripció objectiva dels fets ja inclou el veredicte: s'ha operat i destrossat el rostre.
Tot el que ve després parteix del mateix equívoc, del mateix prejudici. Als piuladors se'ls pot arribar a perdonar, perquè al capdavall és normal que s'equivoquin quan el dit actua més ràpid que el cap. Però el que no és tan de rebut és que els mitjans de comunicació donin tanta fiabilitat a una imatge que no ha comptat amb la necessària justificació de l'afectada. Hi ha qui s'escuda en el fet que hi ha hagut casos previs d'estrelles de Hollywood que s'han transformat quirúrgicament i, per tant, era legítim situar-la en el mateix context. Home, és cert que hi ha precedents, però en aquest cas ningú, absolutament ningú, tenia confirmació oficial de l'operació, i només per això s'imposava una certa prudència.
Potser no era el seu objectiu, però la gran Uma ha deixat mig món amb el cul a l'aire i ha demostrat, amb una sola instantània, que el mateix prejudici estètic que força moltes actrius a voler aturar el temps és el mateix que mou els mitjans a l'hora de captar l'atenció dels lectors. Hi ha una prova irrefutable: els mateixos que van riure i xalar fent muntatges fotogràfics el dia de la suposada operació, l'endemà van callar sospitosament quan l'actriu va sortir amb la seva veritable cara. Callaven perquè buscaven la seva, de cara, que els havia caigut de la vergonya.
