Jo sóc d'una generació que va créixer habituant-se a termes com informació confidencial, informació reservada o informació protegida, suposo que és perquè el llenguatge té molt a veure amb la cinematografia i aquella era l'època de les pel·lícules de la guerra freda. Avui, aquells termes han quedat obsolets i la tendència més actual és saber-ho tot de tothom, fins i tot quants diners guardem als comptes corrents, encara que aquests estiguin amagats en paradisos fiscals ben llunyans.
No hi ha dia que passi sense que s'afegeixin a les filtracions -aquest hauria de ser ara el terme de moda- noves llistes de noms de presumptes evasors de capitals, de presumptes corruptes o de sospitosos d'activitats il·legals, perquè aquesta és la clau, tothom és presumpte, tothom és sospitós i són pocs, poquíssims, els que de veritat acaben condemnats, malgrat haver format part de tants llistats com es vulgui i de totes les filtracions possibles.
De la mateixa manera que a la guerra freda les sospites planaven sobre tothom, fossis o no fossis culpable, ara ja estem arribant a una situació en la qual resulta estrany no tenir algun amic o algun conegut als llistats de presumptes (evasors, comissionistes, delinqüents, estafadors, corruptes,....) i tan habituals són les filtracions que per excessives comencen a ser poc creïbles.
En aquesta mena de joc de veure qui s'afegirà demà a la llista es comencen a detectar les escletxes d'una informació que no sempre es demostra veraç, que no sempre ha estat ben contrastada i que en moltes ocasions sembla obeir a interessos ocults i no a un exercici de transparència informativa. I així molt aviat descobrirem que ens sentíem més còmodes amb allò de la informació confidencial o reservada; com a mínim aquella, quan hi tenies accés, semblava de veritat.
