Sortir de l'armari

Són entre nosaltres, són més dels que ens pensem i són pacients: passen ?llar?gues temporades hivernant a dins de l'armari. Esperen, en la foscor, el moment oportú per obrir la porta i sortir a l'exterior per marcar territori. Són un exèrcit, amb soldats disposats a lluitar per la causa. Darrerament els hem vist a París, on escupien i insultaven un reporter jueu que es passejava pels camps elisis amb una kippà al cap -"el sodomitzaran", comentaven-; al metro de Londres, on una combatent denigrava un noi negre per ser "descendent dels esclaus"; als voltants del camp de futbol del Chelsea d'en Mourinho ("por qué? por qué? por qué?"), on un grup de mercenaris empentaven un altre noi de pell fosca i es vantaven de "ser racistes"; a Manchester, la ciutat del United, els Joy Division o els Happy Mondays, on convidaven de males maneres a uns "putus espanyols" a tornar "al vostre país" -sí, amics, som del sud, mediterranis, i ja cantava la Trinca fa molts anys, en francés, que "Africa comance a les Pirinées"-. A València, on uns Reis d'Orient 100% castissos repartien joguines, només, per als "nens espanyols de famílies necessitades", per allò que primer, els de casa. També n'hi ha a Santa Coloma de Farners, bressol de la ratafia i les galetes; allà, els electors tindran el privilegi(?) democràtic(?) de votar una candidata de Plataforma per Catalunya, germans de sang dels insensats de Pegida, uns aris alemanys que promouen un "moviment ciutadà contra la islamització d'Europa" (ergo, moros fora i punt). I a Salt, (és clar, a Salt hi ha de tot).